Mentre treballo al despatx tinc oberta la pàgina de varis diaris digitals de totes les ideologies i, de tant en tant, vaig fent una ullada a les darreres noticies. Sovint m´empenedeixo de restar tant atent a les noticies perquè em poso de mala lluna quan llegeixo algunes notícies, bé sigui per la dubtosa manera de redactar d´alguns periodistes marcats per la seva ideologia intoxicadora i servil, pels comentaris d´alguns lectors o per la noticia en si mateixa. Amb tot, si hi ha una cosa que m´emprenya molt més, que em treu de polleguera, és llegir una noticia en primera plana quan jo entenc que allò no hauria de ser ni noticia. Quan passen aquestes coses m´entra una mala òstia brutal. Em direu, doncs no la llegeixis Litus. Si ja ho sé, però m´indigno. Cadascú té les seves coses, les seves manies i les seves dèries... i jo tinc aquesta. Ahir se´m regiraven els budells quan llegia la noticia de l´atemptat terrorista al metro de Moscú al costat d´un gran titular on Ricky Martin reconeix la seva homosexualitat.
A mi me la pela que el Sr. Martin, paraula plana no aguda, sigui homosexual. Me la pelaria igualment si hagués dit que és heterosexual. Aquest tiu porta anys jugant amb la seva ambigüitat sexual perquè li reportava ingressos econòmics. Aquest paio tenia un gran públic femení que no el seguia precisament per la seva veu lírica ni per les seves lletres currades (recordeu l´un, dos, tres un pasito pa´lante Maria, un, dos tres, un pasito pa´tras) sinó pel seu físic, i tenia por que si reconeixia que era gay, aquestes mosses deixessin de seguir-lo. Molts diaris d´avui continuen fent-se ressó de la no-noticia. Aquest matí la SER m´ha despertat amb la noticia dels pebrots, però això sí, han tingut el detall de narrar-la en darrer lloc, però abans de recordar que avui el Barça juga amb l´Arsenal vuitens de final de la Champions.
Ara la seva carrera està bastant assentada, ja no depèn únicament del seu públic femení, i ha escrit un llibre de la seva vida que en breu sortirà a la venda, de manera que la millor manera de donar-se publicitat és “sortir de l´armari”, i el Sr. Martin com ho fa?...doncs penja al seu perfil de twitter un link on parla de la seva condició sexual i reconeix que li agranden els homes. Molt bé Enric, molt bé. Si ja em sembla patètic que algú hagi de “sortir de l´armari” (com odio aquest grup verbal), i explicar la seva condició sexual, encara em sembla més patètic que ho faci en una xarxa social i donant una explicació. Tu el que vols és donar morbo, a veure si hi ha algun desvirgagallines que es pensa que al teu llibre parlaràs d´experiències sexual i se´l compra.
Però no us amoïneu, Ricky no està sol. He llegit que altres personatges li han escrit mostres al seu “muro” i a la seva web missatges d´ànim i carinyo. Però sou tots gilipollas?. A que collons ve que Alejandro Sanz o Chayanne (un altre que es curra les lletres –Hay que ser torero, dejar el alma en el ruedo-) li escriguin un missatge, també filtrat a la premsa, curiós, on el recolzen i li donen ànims. Però ànims per a què?, per ser homosexual a algú se li ha de recolzar? per reconèixer la teva condició sexual a algú se li ha d´enviar un missatge d´ànim?. Els ànims es donen en moments de baixades d´ànim, de depressió, per enfermetats...però per dir que t´agrada un home, li has de donar ànim? Aneu a la merda tots!!!.
I cosa a part ja estan les explicacions que ha donat el Sr. Martin. Qué cony d´explicacions has de donar? i sobretot, per què cony has de dir que la teva homosexualitat és un do de Déu?. A Déu se la bufa la teva condició sexual i els dons que t´hagi pogut donar no estan en que t´agradin els tius o les ties. I si és un do, per què no l´has fet públic abans?. Si has fet públic la manca de do que tens per cantar, perquè no fer públic un do?
Acabo, no vull entrar en si actuacions com la del Sr. Martin perjudiquen la integració de l´homosexual en la societat, perquè trobo ultra lleig parlar d´integrar a algú per la seva condició sexual, però abstenint-me d´aquest pensament, crec que gestos com el d´aquest “cantant” perjudiquen a la població homosexual perquè se´ls està forçant a que reconeguin alguna cosa que jo com a heterosexual mai he hagut de reconèixer.
Salut i Bona Pasqua
dimecres, de març 31, 2010
dilluns, de març 08, 2010
L´Ultradreta a Europa
L´any 1996, quan vaig començar a interesar-me per la Política, hi havia un personatge a França, Jean Marie Le Pen, President del partit Front Nationale (FN) , que em va cridar l´atenció perquè va ser el primer polític al que vaig sentir un discurs totalment racista sense enmascarar el que pensava i sense por a represàlies. La ideologia de Le Pen, qui va declarar al Mundial de França 1998 que li feia fàstic que la majoria dels jugadors de la selecció francesa de futbol fossin negres i que no cantessin la Marselleise, estava i està a les antípodes de la meva ideologia política, però llegia i rellegia totes les seves declaracions per la sorpresa que em causaven les coses que deia. Algun cop em vaig espantar i se´m va passar pel cap què passaria si algun dia un partit ultra dretà com el FN pogués tenir participació dins un govern demòcrata de qualsevol país Europeu. El partit de Le Pen va obtenir uns pobres resultats a les eleccions franceses de 1995 i per això pensava que la possibilitat que un partit ultra-dretà formés govern seria una utopia, però tot va canviar el 2002...i em vaig començar a acollonir.
A les eleccions franceses del 2002 el FN va arribar a la segona volta deixant fora el Partit Socialista Francés de Lionil Jospin. D´acord que el partit socialista francés estava en hores baixes (com ara, després de Segolene Royal), però un partit ultradretà 50 anys després de la caiguda del nazisme, es presentava a la presidència de França, havia deixat fora de la cursa electoral a un partit de la socialdemocràcia europea i esperava uns bons resultats electorals. Al final va guanyar Chirac i l´UMD, però l´alarma estava encesa: el FN havia iniciat un període de naixement de partits ultradretans arreu d´Europa.
El personatge de Le Pen va fer que en Europa sortissin més líders amb una ideologia ultradretana que arengaven tan a proletaris com a burgesos contra els nou vinguts en base a una ideologia ultra nacionalista que podríem definir com “Europa Tradicionalista i Blanca”. Pym Fortuin a Holanda, Jörg Hayder a Austria, els de sempre a Alemanya, descendents de Mussolini a Itàlia, Ynestrillas a España i, ull viu, Josep Anglada a Catalunya amb el partit Plataforma per Catalunya, són, o han estat exemples d´aquests líders que han agafat la bandera del racisme i que han reptat a la Justicia amb declaracions negacionistes de l´Holocaust, o declaracions vexatòries contra l´Islam.
Ara a Europa, després de l´assassinat de Fortuin i la mort de Hayder en accident de tràfic, el líder dels partits racistes és Geert Wilders. Wilders és el president del PVV holandés i que es presentarà a les eleccions del proper mes de Juny. La setmana passada va presentar el seu programa electoral, que el podem reduir a tres punts:
- Tancament immediat de totes les mesquites i col.legis islàmics que hi ha arreu d´Holanda.
- Tret al genoll a tots aquells delinqüents d´origen marroquí o que siguin holandesos però fills de marroquins. La pena per delinquir passaria a ser càstig físic enlloc de pena privativa de llibertat.
- Tasa de 1.000 euros anual per portar textualment, “draps al cap”. En clara alusió al vel islàmic. Les dones islàmiques que volguessin portat chador o vel haurien de pagar 1.000 euros l´any.
Wilders amb declaracions, prèviament estudiades com: “ res de integració. Assimilació de la cultura holandesa. Que portin vels i matin ovelles a casa seva, però que al carrer es comportin com els altres” o “Mahoma era un barbar, un pedòfil i assasí”, s´està guanyant proletaris i burgesos amb el discurs de la por: l´inmigrant és dolent perquè no vol treballar i vol delinquir, ens roben la feina, violen a les teves filles i volen imposar la seva cultura masclista eliminant la tradició holandesa, i a més són terroristes. Discurs senzill però capaç de captivar als votants fàcilment manipulables.
Abans de marxar només recordo que Hitler va guanyar les eleccions de 1932 i va arribar a ser Führer per sufragi popular.
No m´estenc més, gràcies als que llegiu i em poseu comentaris als privats del feisbuc o m´envieu mails, però preferiria que comentéssiu al blog.
A les eleccions franceses del 2002 el FN va arribar a la segona volta deixant fora el Partit Socialista Francés de Lionil Jospin. D´acord que el partit socialista francés estava en hores baixes (com ara, després de Segolene Royal), però un partit ultradretà 50 anys després de la caiguda del nazisme, es presentava a la presidència de França, havia deixat fora de la cursa electoral a un partit de la socialdemocràcia europea i esperava uns bons resultats electorals. Al final va guanyar Chirac i l´UMD, però l´alarma estava encesa: el FN havia iniciat un període de naixement de partits ultradretans arreu d´Europa.
El personatge de Le Pen va fer que en Europa sortissin més líders amb una ideologia ultradretana que arengaven tan a proletaris com a burgesos contra els nou vinguts en base a una ideologia ultra nacionalista que podríem definir com “Europa Tradicionalista i Blanca”. Pym Fortuin a Holanda, Jörg Hayder a Austria, els de sempre a Alemanya, descendents de Mussolini a Itàlia, Ynestrillas a España i, ull viu, Josep Anglada a Catalunya amb el partit Plataforma per Catalunya, són, o han estat exemples d´aquests líders que han agafat la bandera del racisme i que han reptat a la Justicia amb declaracions negacionistes de l´Holocaust, o declaracions vexatòries contra l´Islam.
Ara a Europa, després de l´assassinat de Fortuin i la mort de Hayder en accident de tràfic, el líder dels partits racistes és Geert Wilders. Wilders és el president del PVV holandés i que es presentarà a les eleccions del proper mes de Juny. La setmana passada va presentar el seu programa electoral, que el podem reduir a tres punts:
- Tancament immediat de totes les mesquites i col.legis islàmics que hi ha arreu d´Holanda.
- Tret al genoll a tots aquells delinqüents d´origen marroquí o que siguin holandesos però fills de marroquins. La pena per delinquir passaria a ser càstig físic enlloc de pena privativa de llibertat.
- Tasa de 1.000 euros anual per portar textualment, “draps al cap”. En clara alusió al vel islàmic. Les dones islàmiques que volguessin portat chador o vel haurien de pagar 1.000 euros l´any.
Wilders amb declaracions, prèviament estudiades com: “ res de integració. Assimilació de la cultura holandesa. Que portin vels i matin ovelles a casa seva, però que al carrer es comportin com els altres” o “Mahoma era un barbar, un pedòfil i assasí”, s´està guanyant proletaris i burgesos amb el discurs de la por: l´inmigrant és dolent perquè no vol treballar i vol delinquir, ens roben la feina, violen a les teves filles i volen imposar la seva cultura masclista eliminant la tradició holandesa, i a més són terroristes. Discurs senzill però capaç de captivar als votants fàcilment manipulables.
Abans de marxar només recordo que Hitler va guanyar les eleccions de 1932 i va arribar a ser Führer per sufragi popular.
No m´estenc més, gràcies als que llegiu i em poseu comentaris als privats del feisbuc o m´envieu mails, però preferiria que comentéssiu al blog.
dilluns, de març 01, 2010
Cuba, vagues de fam i la dictadura
A mi, com a la majoria de gent, em costa criticar allò en el que crec i en el que m´agrada o participio. M´explico: si el Barça no juga bé, jo ho sé, però em costarà reconèixer-ho o no m´agradarà que ningú m´ho digui...Si el partit polític al que voto fa una política pública que no la entenc, em ratllaré i desproticaré en el meu interior d´aquell polític, però públicament em costarà expressar-ho. Similar em pot succeir amb un moviment social que recolzo i que signa un manifest amb el que no estic d´acord o un grup de música que fa una declaració periodística que la trobo fora de lloc... Em sembla que Soraya Sáenz de Santamaria ho va definir bé fa uns mesos quan la UE va criticar a Zapatero per la seva política económica: “mi hijo es tonto, lo ha hecho mal pero solo le riño yo y no dejo que nadie me diga lo mal que lo hace” .
La anterior sensació sempre la he tinguda amb la situació política de Cuba i el govern de Castro. Ja ho sabeu i no cal que ens enganyem: em considero una persona de esquerres, de l´esquerra de veritat no de la del PSOE i la possibilitat de que hi hagués un reducte del planeta on s´apliqués una política amb la que estic d´acord, m´agrada, però matitzarem. Personalment no crec en tot el pensament marxista; hi ha parts de la teoria de Marx, com la fase final de la dictadura del proletariat, on es toca amb l´anarquia més bakuniana, que avui en dia no tindrien raó de ser, però és impossible estar al 100% d´acord amb una ideologia política.
Com us deia, que em costa criticar la dictadura cubana: quan em parlaven de la manca de llibertat a Cuba jo deia que a la dictadura de Fulgencio Batista tampoc hi havia llibertat; quan em parlen de les dificultats per sortir de l´illa jo dic que si et donen de manera gratuïta una molt bona educació universitària, no pots anar a lucrar-te a casa dels yankis o a l´Europa capitalista; quan em parlàveu de la situació econòmica a Cuba i que les noietes es prostitueixen per un pot de xampú, jo us deia que allà ningú passa gana per les cartilles de racionament i que qui es prostitueix es perquè vol aspirar a més en una societat igualitària...Suposo que era una mica de falta de coherència amparada en la defensa d´una situació política on “els arbres no et deixen veure la grandesa del bosc” i deixant-me endur pel romanticisme històric de les revolucions populars.
La setmana passada, després de 86 dies de vaga de fam, el dissident cubà Orlando Zapata Tamayo va morir en un penal cubà. Ahir el Granma, periòdic del govern cubà, va parlar per primer cop d´aquesta mort, i amb la seva demagògia habitual, va despotricar contra Zapata, calificant-lo com a lladre habitual o maltractador de gènere. Per un altre costat, la dissidència cubana s´ha espabilat i utilitzant a Zapata com a màrtir de la llibertat, s´ha començat a mobilitzar i a fer veure al món la realitat social de Cuba. No em sembla malament, perquè la dissidència també ha de fer política i aconseguir els seus objectius,però dins de la dissidència cubana estan els que admiro, els que tenen un parell de collons i es manifesten dins de l´illa, i els altres, els que no admiro, els de l´exili, sobretot els de Miami, aquells cridaners apadrinats per Glòria Stefan o Andy García, que critiquen i es manifesten des dels seus sofàs i luxoses cases fruit del “American Dream”.
Per coherència, i em toca la pera, aquí jo he d´estar amb la dissidència cubana, sigui quina sigui. Si jo defenso que algú no pot estar a la presó per recolzar la lluita armada, un altre cosa es practicar-la, evidentment i per coherència he de defensar que ningú estigui a la presó per reclamar la llibertat d´expressió a l´illa caribenya.
A Cuba no hi ha llibertat d´expressió i la gent té por a dir el que pensa perquè en qualsevol racó pot haver-hi un membre dels Comités en Defensa de la Revolució, que pot ser el teu veí, el teu fruiter, el teu germà... i et pot delatar davant les autoritats i l´has cagat, perquè el que pot ser una expressió contrària a Fidel o a la Revolució, ràpidament es pot convertir en un pla per conspirar contra la República de Cuba i et poden caure fins de deu anys de presó. És molt trist que al segle XXI encara s´hagi d´anar amb comte amb el que expresses, amb el que dius perquè si no agrada al que mana, pots acabar part de la teva vida a la presó, però també és trist que una persona que defensa les llibertats com jo, girés l´esquena quan em parlaven de Cuba i de Castro i mirés cap a un altre costat intentant justificar el que ara trobo (ja ho trobava abans però ara ho dic), injustificable.
Així doncs aprofito el meu modest blog per CONDEMNAR LA REPRESSIÓ DEL GOVERN CUBÀ A LA LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ.
No m´extendré més perquè tots sabeu de la situació de Cuba, però si vull acabar aquest exercici de coherència expressant i comentant de manera breu, dues preguntes que em ronden al cap:
- I el poble què diu?. Jo vaig estar a Cuba i em va semblar que el poble està amb la Revolució, però clar, fins a quin punt eren lliures d´expressar-me la seva opinió personal?.
- Que dirien els que van fer la revolució al 58?. Què diria el Che, què diria Camilo Cienfuegos, què diria el Patojo de la situació actual de Cuba?. Quan van preparar la Revolució, quan caminaven per Sierra Maestra, quan van assaltar el “Cuartel de Moncada”, pensaven en un règim dictatorial?. Per què no s´han aplicat els “Acuerdos de Moncada”?. Per què el règim de Castro ha condemant a presó a revolucionaris com el mateix Castro perquè han criticar la manca de democràcia a Cuba i que la revolució no la van fer per perpetuar una dictadura?
La anterior sensació sempre la he tinguda amb la situació política de Cuba i el govern de Castro. Ja ho sabeu i no cal que ens enganyem: em considero una persona de esquerres, de l´esquerra de veritat no de la del PSOE i la possibilitat de que hi hagués un reducte del planeta on s´apliqués una política amb la que estic d´acord, m´agrada, però matitzarem. Personalment no crec en tot el pensament marxista; hi ha parts de la teoria de Marx, com la fase final de la dictadura del proletariat, on es toca amb l´anarquia més bakuniana, que avui en dia no tindrien raó de ser, però és impossible estar al 100% d´acord amb una ideologia política.
Com us deia, que em costa criticar la dictadura cubana: quan em parlaven de la manca de llibertat a Cuba jo deia que a la dictadura de Fulgencio Batista tampoc hi havia llibertat; quan em parlen de les dificultats per sortir de l´illa jo dic que si et donen de manera gratuïta una molt bona educació universitària, no pots anar a lucrar-te a casa dels yankis o a l´Europa capitalista; quan em parlàveu de la situació econòmica a Cuba i que les noietes es prostitueixen per un pot de xampú, jo us deia que allà ningú passa gana per les cartilles de racionament i que qui es prostitueix es perquè vol aspirar a més en una societat igualitària...Suposo que era una mica de falta de coherència amparada en la defensa d´una situació política on “els arbres no et deixen veure la grandesa del bosc” i deixant-me endur pel romanticisme històric de les revolucions populars.
La setmana passada, després de 86 dies de vaga de fam, el dissident cubà Orlando Zapata Tamayo va morir en un penal cubà. Ahir el Granma, periòdic del govern cubà, va parlar per primer cop d´aquesta mort, i amb la seva demagògia habitual, va despotricar contra Zapata, calificant-lo com a lladre habitual o maltractador de gènere. Per un altre costat, la dissidència cubana s´ha espabilat i utilitzant a Zapata com a màrtir de la llibertat, s´ha començat a mobilitzar i a fer veure al món la realitat social de Cuba. No em sembla malament, perquè la dissidència també ha de fer política i aconseguir els seus objectius,però dins de la dissidència cubana estan els que admiro, els que tenen un parell de collons i es manifesten dins de l´illa, i els altres, els que no admiro, els de l´exili, sobretot els de Miami, aquells cridaners apadrinats per Glòria Stefan o Andy García, que critiquen i es manifesten des dels seus sofàs i luxoses cases fruit del “American Dream”.
Per coherència, i em toca la pera, aquí jo he d´estar amb la dissidència cubana, sigui quina sigui. Si jo defenso que algú no pot estar a la presó per recolzar la lluita armada, un altre cosa es practicar-la, evidentment i per coherència he de defensar que ningú estigui a la presó per reclamar la llibertat d´expressió a l´illa caribenya.
A Cuba no hi ha llibertat d´expressió i la gent té por a dir el que pensa perquè en qualsevol racó pot haver-hi un membre dels Comités en Defensa de la Revolució, que pot ser el teu veí, el teu fruiter, el teu germà... i et pot delatar davant les autoritats i l´has cagat, perquè el que pot ser una expressió contrària a Fidel o a la Revolució, ràpidament es pot convertir en un pla per conspirar contra la República de Cuba i et poden caure fins de deu anys de presó. És molt trist que al segle XXI encara s´hagi d´anar amb comte amb el que expresses, amb el que dius perquè si no agrada al que mana, pots acabar part de la teva vida a la presó, però també és trist que una persona que defensa les llibertats com jo, girés l´esquena quan em parlaven de Cuba i de Castro i mirés cap a un altre costat intentant justificar el que ara trobo (ja ho trobava abans però ara ho dic), injustificable.
Així doncs aprofito el meu modest blog per CONDEMNAR LA REPRESSIÓ DEL GOVERN CUBÀ A LA LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ.
No m´extendré més perquè tots sabeu de la situació de Cuba, però si vull acabar aquest exercici de coherència expressant i comentant de manera breu, dues preguntes que em ronden al cap:
- I el poble què diu?. Jo vaig estar a Cuba i em va semblar que el poble està amb la Revolució, però clar, fins a quin punt eren lliures d´expressar-me la seva opinió personal?.
- Que dirien els que van fer la revolució al 58?. Què diria el Che, què diria Camilo Cienfuegos, què diria el Patojo de la situació actual de Cuba?. Quan van preparar la Revolució, quan caminaven per Sierra Maestra, quan van assaltar el “Cuartel de Moncada”, pensaven en un règim dictatorial?. Per què no s´han aplicat els “Acuerdos de Moncada”?. Per què el règim de Castro ha condemant a presó a revolucionaris com el mateix Castro perquè han criticar la manca de democràcia a Cuba i que la revolució no la van fer per perpetuar una dictadura?
divendres, de febrer 19, 2010
La democràcia acaba amb la política
Abans d´ahir Juli Capella, col.laborador del Periódico, va fer un editorial amb un tema que ja fa temps que jo el vinc pregonant als quatre vents: els partits polítics actuals s´estan carregant la democràcia i la democràcia que tenim està acabant amb la política. Us deixo l´enllaç de l´editorial.
www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=687894&idseccio_PK=1006
Sé que així sona fort, però m´explico: els partits polítics d´avui en dia s´han encarregat de reduir la política de tot un país a una única acció: el dipositar un vot en una urna cada quatre anys. Són pocs els reductes que encara fan política i es mobilitzen, es manifesten, convoquen, criden a la desobediència civil o inclús que agafen les armes per fer política, independentment del grau de moralitat que els hi volem donar.
A tota l´Europa Occidental la política ha quedat reduïda a dos partits en cada país, o tres en alguns casos, que han renunciat a la seva ideologia històrica i s´han anat cap al centre polític, allà on està la major bossa de votants per aconseguir un major número de vots i que els asseguri una continuïtat en el poder. Espanya és el millor exemple d´això: per un costat el PSOE, un partit que presumeix de ser socialista i obrer però que tant en els anys que va estar al poder 82-96 com a l´actualitat fa una política capitalista encoberta i que la setmana passada va voler que els “obrers” es jubilin als 67 anys. Per un altre costat el PP, hereu d´Alianza Popular i jo diria també d´UCD, un grupúscul de conservadors amb una política econòmica i social que tendeix al liberalisme centrista. Si agafeu el programa polític d´aquests dos partits, són molt similars, jo diria que pràcticament no hi cap diferència. El motiu, el que us he dit abans, tots dos partits passen dels extremismes d´esquerres i dretes i tendeixen cap al centre, allà on es dona la possibilitat de tirar la xarxa i pescar un major nombre de peixets. Estem davant del que els politòlegs britànics anomenen els catch-all-partys, partits que “contenten” a tots, no fan política de límits, no busquen agradar al votant, sinó que el que volen es desagradar el menys possible i per això es priven d´etzibar polítiques que revolucionin el mercat o la societat perquè això els farà perdre molts vots.
I per què dic que s´ha acabat la política?; perquè nosaltres hem deixat que aquests polítics s´apropiïn de la política, i ara ells fan les regles del que és política i del que no és política. Si jo crido que estic a favor de la lluita armada basca o escric en una paret que l´Holocaust no va existir, ja estic fora de la política que ells diuen que és política i per tant ja em poden il.legalitzar i treure´m fora de la vida política d´aquest país. Pel que fa a nosaltres, ja ens ha anat bé que cinc o cinc mil tius agafin les regnes de la política i que només ens preguntin cada quatre anys què ens ha semblat i què volem fer, perquè així tenim més temps per veure el Gran Hermano o per xerrar del Barça.
Aleshores, per què la democràcia no es bona?, no és que la democràcia sigui bona o dolenta, crec que la democràcia és el sistema menys dolent que hem creat, però això no vol dir que ja ens haguem de conformar.. A mi m´agradaria una participació política directa de la població en tots els assumptes que els afecten, no a través del referèndum com a Suècia, sinó a través de la construcció social i veïnal de les polítiques públiques a través dels Consells Populars que deïa la gran Hanna Arendt, com va fer l´ex URSS amb els soviets o els Comités en Defensa de la Revolución cubans, tot i que tant els soviets com els CDR es van convertir en centres de xivatos on denunciaven a tots aquells que estaven en contra del règim. Jo voldria un associacionisme veïnal que portés a terme les consultes populars que es volguessin al barri i que aquestes propostes adoptades per consens, majoria simple o qualificada fossin elevades a l´Ajuntament per tal que les tractés i que un cop entressin a l´agenda política es miressin les finestres d´oportunitats i es fes un seguiment d´una determinada política, aplicant-la tal i com el poble l´ha decidida.
Ara ja sé que pensareu que sóc un utòpic i que són pocs els que tenen consciència de política social i que perquè es pogués complir el que dic faria falta transparència política i compromís del poble...però a que seria un bon sistema?.
www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=687894&idseccio_PK=1006
Sé que així sona fort, però m´explico: els partits polítics d´avui en dia s´han encarregat de reduir la política de tot un país a una única acció: el dipositar un vot en una urna cada quatre anys. Són pocs els reductes que encara fan política i es mobilitzen, es manifesten, convoquen, criden a la desobediència civil o inclús que agafen les armes per fer política, independentment del grau de moralitat que els hi volem donar.
A tota l´Europa Occidental la política ha quedat reduïda a dos partits en cada país, o tres en alguns casos, que han renunciat a la seva ideologia històrica i s´han anat cap al centre polític, allà on està la major bossa de votants per aconseguir un major número de vots i que els asseguri una continuïtat en el poder. Espanya és el millor exemple d´això: per un costat el PSOE, un partit que presumeix de ser socialista i obrer però que tant en els anys que va estar al poder 82-96 com a l´actualitat fa una política capitalista encoberta i que la setmana passada va voler que els “obrers” es jubilin als 67 anys. Per un altre costat el PP, hereu d´Alianza Popular i jo diria també d´UCD, un grupúscul de conservadors amb una política econòmica i social que tendeix al liberalisme centrista. Si agafeu el programa polític d´aquests dos partits, són molt similars, jo diria que pràcticament no hi cap diferència. El motiu, el que us he dit abans, tots dos partits passen dels extremismes d´esquerres i dretes i tendeixen cap al centre, allà on es dona la possibilitat de tirar la xarxa i pescar un major nombre de peixets. Estem davant del que els politòlegs britànics anomenen els catch-all-partys, partits que “contenten” a tots, no fan política de límits, no busquen agradar al votant, sinó que el que volen es desagradar el menys possible i per això es priven d´etzibar polítiques que revolucionin el mercat o la societat perquè això els farà perdre molts vots.
I per què dic que s´ha acabat la política?; perquè nosaltres hem deixat que aquests polítics s´apropiïn de la política, i ara ells fan les regles del que és política i del que no és política. Si jo crido que estic a favor de la lluita armada basca o escric en una paret que l´Holocaust no va existir, ja estic fora de la política que ells diuen que és política i per tant ja em poden il.legalitzar i treure´m fora de la vida política d´aquest país. Pel que fa a nosaltres, ja ens ha anat bé que cinc o cinc mil tius agafin les regnes de la política i que només ens preguntin cada quatre anys què ens ha semblat i què volem fer, perquè així tenim més temps per veure el Gran Hermano o per xerrar del Barça.
Aleshores, per què la democràcia no es bona?, no és que la democràcia sigui bona o dolenta, crec que la democràcia és el sistema menys dolent que hem creat, però això no vol dir que ja ens haguem de conformar.. A mi m´agradaria una participació política directa de la població en tots els assumptes que els afecten, no a través del referèndum com a Suècia, sinó a través de la construcció social i veïnal de les polítiques públiques a través dels Consells Populars que deïa la gran Hanna Arendt, com va fer l´ex URSS amb els soviets o els Comités en Defensa de la Revolución cubans, tot i que tant els soviets com els CDR es van convertir en centres de xivatos on denunciaven a tots aquells que estaven en contra del règim. Jo voldria un associacionisme veïnal que portés a terme les consultes populars que es volguessin al barri i que aquestes propostes adoptades per consens, majoria simple o qualificada fossin elevades a l´Ajuntament per tal que les tractés i que un cop entressin a l´agenda política es miressin les finestres d´oportunitats i es fes un seguiment d´una determinada política, aplicant-la tal i com el poble l´ha decidida.
Ara ja sé que pensareu que sóc un utòpic i que són pocs els que tenen consciència de política social i que perquè es pogués complir el que dic faria falta transparència política i compromís del poble...però a que seria un bon sistema?.
dimarts, de febrer 16, 2010
PER LA LLIBERTAT DEL DONUT
En primer lloc gràcies a tots aquells que aneu passant pel blog i em deixeu comentaris al privat del feisbuc, us els agraeixo, però alhora us demanaria que també els escriguéssiu, si no són personals, sota de l´entrada, a l´apartat comentaris. Potser us demanen que us doneu d´alta, no ho sé, però és un moment.
Sabeu, de fa anys, que sóc un boig dels croissants. M´és igual la mida, si estan farcits de xocolata, de coco, de crema, de sobrassada, de pernil i formatge, si no estan farcits, si tenen melmelada de prèssec per sobre o no, si estan molt fets, poc, si les puntes són cruixents o si són toves...Tot els croissants m´agraden. També sabeu que sóc (vaig ser) un boig dels Donuts de sucre i dels de xocolata però que fa tretze mesos la meva història amb els Donuts es va acabar i vaig dedicar-me únicament a gaudir amb els croissants.
Els motiu pel que vaig trencar amb el Donuts va ser principalment dues polítiques de Panrico: a) van treure al mercat un munt de productes relacionats amb el Donut com els American Donuts, los Mini-Donuts i Donuts amb sabor per fer la competència a la Dunkin (els donuts són bombón o de sucre però no tenen germans); b) van decidir embolcallar amb uns mini envasos els donuts perquè, segons ells, aguantaven millor el sabor... I una merda!!!. Aquí va ser quan més la van cagar perquè no puc entendre com collons la Panrico va acabar amb el donut de bar, en envàs de dotze, tots en el seu blíster, on demanaves un donut, te´l menjaves i pensaves...l´han fornejat aquest matí.
Quan Panrico va prendre aquesta decisió recordo que molta gent, encara que us sembli conya, es va mobilitzar: cartes a Panrico, consum responsable evitant productes Panrico, Grups al feisbuc demanant la llibertat del Donut, entrades a diferents blogs...publicitat a internet, sms... Recordo que amb algú de vosaltres, invaïts per l´esperit del vi, vàrem pensar en fer manifestacions, vagues de fam, escriure cartes a la Delegació del Govern a Barcelona, i al Síndic de Greuges demanant amparament constitucional pel dret del Donut a ser lliure. Jo a mode individual vaig deixar de consumir donuts als bars i, fins i tot, als súpers. Radicalment vaig passar dels donuts, amb tot el mal del meu cor, i em vaig dedicar en exclusiva al croissant, qui de moment, mai m´ha traït.
El que semblava una puta conya i una rabieta fruit de la coherència, ha acabat amb una política econòmica de les grans empreses de l´Estat Espanyol. Avui al periódico he pogut llegir la noticia que us adjunto en aquest link (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=687714&idseccio_PK=1021) i a on se´ns informa de que, tretze mesos després de que Panrico es gastés 35.000.000 d´euros en l´idea d´envasos individuals dels donuts, ha fet marxa endarrere i, a partir d´avui els bars han tornat a servir els Donuts lliures, sense envàs, en el seu blíster de dotze unitats, deixant el donut únic i envasat només per la venta en supermercats.
Independentment de la conya que això us pugui suscitar, penseu detingudament i veureu com el poder dels consumidors ha fet que una empresa canviï la seva política comercial preferint perdre 35.000.000 d´euros a perdre una quota de mercat com la que han perdut els darrers 13 mesos i que ja es curen de no informar en la noticia que us he adjuntat. Penseu en quines seran les seves pèrdues com per haver fet una inversió de 35 milions d´euros fa poc més d´un any i ara fer-se endarrere.
No perdem de vista que el canvi de Panrico ha vingut per actuacions mig en conya mig en serio (com aquesta entrada), desorganitzades, de ciutadans anònims i sense continuïtat en el temps. Això és una mostra de que si ens unim, planegem boicots selectius en diferents sectors de la societat i els fem repetitius en el temps, els consumidors som un lobby de poder acollonant. Ens els darrers temps hem pogut assistir a diversos boicots com a la Nike, per les manufactures a l´India, a la Fa, per la seva política d´ús de dones nues als seus anuncis, a la Nestlé, perquè segons deïen les seves plantacions de cacaus estaven fetes a partir de l´expulsió de reductes tribals. I no ens oblidem dels boicots polítics: recordo els boicots a McDonald´s a la guerra d´Iraq, que malament ho vaig passar tres mesos sense un big mac, a productes israelians,després de la tercera intifada i la masacre de gener de 2009 i el boicot que ens van fer des de l´Espanya a productes amb denominació d´origen catalana.
Insisteixo, independentment de les conyes, la noticia del Periódico d´avui és un triomf per a tots aquells que com jo, varem decidir, un bon dia, acollir-nos al nostre dret de consumir el que volem en resposta a una decisió que crèiem inacertada i sobretot en el meu cas inútil. És un exemple més de que la protesta la podem fer servir en tots els nivells de la piràmide social, és un exemple de que la política ha de ser ser activa i no només representativa, és un exemple de que als ciutadans sí que se´ns escolten si enlloc d´únicament votar prenem consciència del nostre poder quan hi ha unió social i cridem, sortim al carrer o reivindiquem com cadascú cregui convenient.
Avui a les 6 convido a Donuts al despatx...
Sabeu, de fa anys, que sóc un boig dels croissants. M´és igual la mida, si estan farcits de xocolata, de coco, de crema, de sobrassada, de pernil i formatge, si no estan farcits, si tenen melmelada de prèssec per sobre o no, si estan molt fets, poc, si les puntes són cruixents o si són toves...Tot els croissants m´agraden. També sabeu que sóc (vaig ser) un boig dels Donuts de sucre i dels de xocolata però que fa tretze mesos la meva història amb els Donuts es va acabar i vaig dedicar-me únicament a gaudir amb els croissants.
Els motiu pel que vaig trencar amb el Donuts va ser principalment dues polítiques de Panrico: a) van treure al mercat un munt de productes relacionats amb el Donut com els American Donuts, los Mini-Donuts i Donuts amb sabor per fer la competència a la Dunkin (els donuts són bombón o de sucre però no tenen germans); b) van decidir embolcallar amb uns mini envasos els donuts perquè, segons ells, aguantaven millor el sabor... I una merda!!!. Aquí va ser quan més la van cagar perquè no puc entendre com collons la Panrico va acabar amb el donut de bar, en envàs de dotze, tots en el seu blíster, on demanaves un donut, te´l menjaves i pensaves...l´han fornejat aquest matí.
Quan Panrico va prendre aquesta decisió recordo que molta gent, encara que us sembli conya, es va mobilitzar: cartes a Panrico, consum responsable evitant productes Panrico, Grups al feisbuc demanant la llibertat del Donut, entrades a diferents blogs...publicitat a internet, sms... Recordo que amb algú de vosaltres, invaïts per l´esperit del vi, vàrem pensar en fer manifestacions, vagues de fam, escriure cartes a la Delegació del Govern a Barcelona, i al Síndic de Greuges demanant amparament constitucional pel dret del Donut a ser lliure. Jo a mode individual vaig deixar de consumir donuts als bars i, fins i tot, als súpers. Radicalment vaig passar dels donuts, amb tot el mal del meu cor, i em vaig dedicar en exclusiva al croissant, qui de moment, mai m´ha traït.
El que semblava una puta conya i una rabieta fruit de la coherència, ha acabat amb una política econòmica de les grans empreses de l´Estat Espanyol. Avui al periódico he pogut llegir la noticia que us adjunto en aquest link (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=687714&idseccio_PK=1021) i a on se´ns informa de que, tretze mesos després de que Panrico es gastés 35.000.000 d´euros en l´idea d´envasos individuals dels donuts, ha fet marxa endarrere i, a partir d´avui els bars han tornat a servir els Donuts lliures, sense envàs, en el seu blíster de dotze unitats, deixant el donut únic i envasat només per la venta en supermercats.
Independentment de la conya que això us pugui suscitar, penseu detingudament i veureu com el poder dels consumidors ha fet que una empresa canviï la seva política comercial preferint perdre 35.000.000 d´euros a perdre una quota de mercat com la que han perdut els darrers 13 mesos i que ja es curen de no informar en la noticia que us he adjuntat. Penseu en quines seran les seves pèrdues com per haver fet una inversió de 35 milions d´euros fa poc més d´un any i ara fer-se endarrere.
No perdem de vista que el canvi de Panrico ha vingut per actuacions mig en conya mig en serio (com aquesta entrada), desorganitzades, de ciutadans anònims i sense continuïtat en el temps. Això és una mostra de que si ens unim, planegem boicots selectius en diferents sectors de la societat i els fem repetitius en el temps, els consumidors som un lobby de poder acollonant. Ens els darrers temps hem pogut assistir a diversos boicots com a la Nike, per les manufactures a l´India, a la Fa, per la seva política d´ús de dones nues als seus anuncis, a la Nestlé, perquè segons deïen les seves plantacions de cacaus estaven fetes a partir de l´expulsió de reductes tribals. I no ens oblidem dels boicots polítics: recordo els boicots a McDonald´s a la guerra d´Iraq, que malament ho vaig passar tres mesos sense un big mac, a productes israelians,després de la tercera intifada i la masacre de gener de 2009 i el boicot que ens van fer des de l´Espanya a productes amb denominació d´origen catalana.
Insisteixo, independentment de les conyes, la noticia del Periódico d´avui és un triomf per a tots aquells que com jo, varem decidir, un bon dia, acollir-nos al nostre dret de consumir el que volem en resposta a una decisió que crèiem inacertada i sobretot en el meu cas inútil. És un exemple més de que la protesta la podem fer servir en tots els nivells de la piràmide social, és un exemple de que la política ha de ser ser activa i no només representativa, és un exemple de que als ciutadans sí que se´ns escolten si enlloc d´únicament votar prenem consciència del nostre poder quan hi ha unió social i cridem, sortim al carrer o reivindiquem com cadascú cregui convenient.
Avui a les 6 convido a Donuts al despatx...
dilluns, de febrer 15, 2010
Una de les persones amb més vida interior que he conegut, un dia em va dir: “ los treinta centímetros que separan tu cabeza de tu corazón es la distancia más larga del mundo”. Si us sóc sincer, jo tenia setze anys en aquell moment i no vaig fer gaire cas a aquella frase. Uns anys més tard vaig llegir que: “ A veces el corazón del hombre piensa en cosas que la razón desconoce”, i va ser en aquest moment quan em vaig recordar de la primera frase i la vaig pensar de manera més detinguda.
Des d´aleshores, crec que la societat es pot dividir entre aquells que actuen pensant amb el cor i aquells que actuen pensant amb el cap.
Entre els que pensen amb el cor estan aquells impulsius que no volen menjar-se el tarro i es tiren, de totes totes, a la piscina. Hi ha qui els veu com arriscats, hi ha qui els veu com a imprudents, però la veritat és que són admirables per la confiança que tenen en ells mateixos i en que tot els hi sortirà bé.
Per un altre costat tenim a aquells que actuen pensant amb el cap, que abans de prendre una decisió valoren els pros, els contres, pensen en què passarà si els hi surt bé, les conseqüències de si els hi surt malaments , miren l´objectiu, estudien el seu voltant. No es tiren si abans no comproven que hi ha una xarxa sota seu.Passen dies i dies abans de dir si o no; inclús passen dies i dies pensant en que han de fer per pensar en si diran sí o si diran no. Per alguns són pacients, per altres uns rajats caga-dubtes, però també és admirable la seva capacitat per no perdre els nervis i arribar a una conclusió prudent, meditada i molt raonada.
Jo la majoria de vegades penso amb el cor, i les decisions que he d´agafar, les prenc utilitzant un mínim de raó però molt de cor. No ens enganyem, no sempre m´ha sortit bé, hi ha decisions que m´han sortit malament, però ningú m´ha dit que si aquestes decisions les hagués pres amb el cap, m´hagueren sortit millor.
El xou ve quan en un determinat moment de la vida per unes circumstàncies qualsevol el que està acostumat a pensar amb el cor, ho ha de fer amb el cap i el que actua basant-se en el cap, ho ha de fer basant-se en el cor. Els motius poden ser diferents, però una mala experiència basada en un dels dos modes de pensar, et pot convertir en un “fan” absolut de l´altra manera de fer. Jo ara estic en un moment de canvi, en un moment de transició...Tinc un projecte meravellós entre mans i la persona que pren amb mi part en aquest projecte, a qui anomenarem Q-in, és de les persones que pensen amb el cap. Els que em coneixeu sabeu que no acostumo a canviar d´opinió amb facilitat, però Q-in m´ha donat unes raons molt profundes, i molt pensades (com no podia ser d´una altra manera) per basar el nostre projecte en decisions presses amb el cap. I jo, gustós i confiat en la seva manera de fer, les he acceptades, les he valorades com a molt positives i estic il.lusionat amb aquesta “nova” manera de prendre decisions. Si el projecte surt bé Q-in i jo passarem molt de temps junts, de manera que quina millor manera de començar el projecte que aprendre de la manera de fer d´un altre, enriquint-te, compartint, treballant conjuntament perquè surti bé...
Les decisions les anirem prenent al 50% i a mida que vagi avançant el temps. És a dir, el temps serà qui ens digui si el projecte el podem continuar o si no val la pena i l´abandonem. Jo, ja em coneixeu, temps endarrera m´hauria ficat dins del projecte sense valorar el que pogués dir el temps. M´hagués posat a treballar des del primer dia confiant en que sortiria bé però sobretot confiant en Q-in i en mi mateix. Em sento estrany quan és el temps qui m´ha de dir si he prendre part en un projecte o no...però el temps que collons sap de mi???. Doncs resulta que a mi em coneix només des de fa vint-i-nou anys, però ha vist mil milions de projectes com el que tenim entre mans i aquí sí que em porta tota una eternitat d’avantatge, de manera que el que diu Q-in sembla bastant lògic. Anirem a poc a poc, a un ritme de tempos que el marcarem nosaltres. Bé, nosaltres no, perquè jo em conec i d´avui a demà no puc canviar la meva impaciència ni la meva impulsibitat. Jo li deixo a Q-in que digui com avancem, quan i quant...Ara em toca deixar-me portar per la confiança que li tinc i que s´ha guanyat.
A més, sincerament, també crec que anant a poc a poc, prenent les decisions amb el cap i en funció del que digui el temps m´ajudarà, perquè si el projecte surt malament el podem abandonar sense necessitat de que la meva amistat amb Q-in es vegi afectada.Si em fico en el projecte de ple puc perdre quelcom més que somnis i il.lusions i és la persona de Q-in, a qui conec des de fa tant de temps, que pràcticament coneix tota la meva vida.
Ja us aniré explicant més coses sobre el projecte perquè de moment no puc, però creieu-me quan us dic que val la pena.
dijous, de febrer 11, 2010
El pres 466/64
Darrerament crec que hi ha uns determinats personatges històrics, sobretot del darrer quart del segle XX, als que la història, o la recent història millor dit, no els ha reconegut tota la importància que han tingut en el devenir del nostre món a les acaballes del passat segle. Penso en Gorbatxov, Thatcher, Giscard d´Estaign, Jimmy Carter...però sobretot penso en Nelson Mandela.
Avui vull escriure una miqueta de Nelson Mandela. Per què avui?, perquè avui fa 20 anys que va sortir de presó després de passar-se´n 27 anys allà a dins.
La història política de Mandela comença a la facultat, com la majoria del polítics actuals. Ell no havia d´anar a la Universitat perquè era el successor del cap de la tribu dels Xosa, però va renunciar a aquests drets i va anar a la Facultat de Dret llicenciant-se en 1942. Influït per la política que es viu a les Universitats o s’ensenyen lleis, el 1944 va ingressar al Congrés Nacional Africà. El CNA era un moviment en contra de l´opressió dels negres sudafricans amb una ideologia socialista, nacionalista, antirracista i antiimperialista.
Un mal dia de 1948 va arribar al poder el Partit Nacional de Sudàfrica, un partit polític ultra racista que va institucionalitzar la segregació racial i la va elevar a la categoria de política pública. Davant d´aquest nou partit el CNA, seguint les passes de Gandhi a l´Índia va practicar una resistència pacífica, una lluita no violenta i la desobediència civil. Per la practica de la resistència no violenta, Mandela va passar tres anys a presó on va establir les tesis per obtenir l´Estat que ell volia, un Estat multirracial, igualitari, democràtic, basat en una reforma agrària i en un política de redistribució social.
El Partit Nacional anat més enllà en la seva política de segregació racial, va crear les conegudes reserves o bantustanes. En tota Sud-àfrica es van crear 7 bantustanes on havien d´anar totes les persones negres que vivien a Sud-àfrica. Amb aquesta norma es prohibia el dret a la lliure circulació dels negres a Sud-àfrica. Com era d´esperar el CNA va respondre amb manifestacions que van ser contestades brutalment per les forces de l´ordre del Partit Nacional. Com també era d´esperar el CNA va deixar de banda la resistència pacífica i va començar a practicar la lluita armada contra el Partit Nacional i els seus interessos, trobant recursos econòmics i militars en els països veïns.
En un acte terrorista va ser detingut Nelson Mandela, a partir d´aquell moment conegut com el pres 466/64, va ser condemnat a cadena perpetua. Part de la comunitat internacional des del mateix 1964, any del seu empresonament, va demanar la llibertat de Mandela, però el govern sud-africà no en feia cas. Pel govern del Partit Nacional Mandela era més corcó dins de la presó que no fora perquè s’estava convertint en un màrtir de la lluita per les llibertats. i el poble li estava agafant autèntica devoció. A mes, la seva dona va agafar el relleu en la lluita per la llibertat i el cognom Mandela acollonia per la quantitat de persones que podia reunir. Veient el govern del Partit Nacional que Mandela s´estava convertint en un ídol internacional a l´alçada del Che, en 1984 li van proposar deixar-lo en llibertat a canvi de que s´anés a viure a un bantustane. Mandela es va negar tot i portar ja 21 anys tancat a la presó.
En 1991 Frederik de Klerk, president de Sud-àfrica amb el PN, va deixar en llibertat a Mandela i entre els dos van teixir la transició del seu país cap a la democràcia. Per aquest motiu el dos van guanyar el nobel de la pau en 1993. Un any més tard, Mandela va guanyar les eleccions a President de Sud-àfrica i com a mostra de la fraternitat interracial va anomenar sots-president al mateix Frederik de Klerk.
Avui vull escriure una miqueta de Nelson Mandela. Per què avui?, perquè avui fa 20 anys que va sortir de presó després de passar-se´n 27 anys allà a dins.
La història política de Mandela comença a la facultat, com la majoria del polítics actuals. Ell no havia d´anar a la Universitat perquè era el successor del cap de la tribu dels Xosa, però va renunciar a aquests drets i va anar a la Facultat de Dret llicenciant-se en 1942. Influït per la política que es viu a les Universitats o s’ensenyen lleis, el 1944 va ingressar al Congrés Nacional Africà. El CNA era un moviment en contra de l´opressió dels negres sudafricans amb una ideologia socialista, nacionalista, antirracista i antiimperialista.
Un mal dia de 1948 va arribar al poder el Partit Nacional de Sudàfrica, un partit polític ultra racista que va institucionalitzar la segregació racial i la va elevar a la categoria de política pública. Davant d´aquest nou partit el CNA, seguint les passes de Gandhi a l´Índia va practicar una resistència pacífica, una lluita no violenta i la desobediència civil. Per la practica de la resistència no violenta, Mandela va passar tres anys a presó on va establir les tesis per obtenir l´Estat que ell volia, un Estat multirracial, igualitari, democràtic, basat en una reforma agrària i en un política de redistribució social.
El Partit Nacional anat més enllà en la seva política de segregació racial, va crear les conegudes reserves o bantustanes. En tota Sud-àfrica es van crear 7 bantustanes on havien d´anar totes les persones negres que vivien a Sud-àfrica. Amb aquesta norma es prohibia el dret a la lliure circulació dels negres a Sud-àfrica. Com era d´esperar el CNA va respondre amb manifestacions que van ser contestades brutalment per les forces de l´ordre del Partit Nacional. Com també era d´esperar el CNA va deixar de banda la resistència pacífica i va començar a practicar la lluita armada contra el Partit Nacional i els seus interessos, trobant recursos econòmics i militars en els països veïns.
En un acte terrorista va ser detingut Nelson Mandela, a partir d´aquell moment conegut com el pres 466/64, va ser condemnat a cadena perpetua. Part de la comunitat internacional des del mateix 1964, any del seu empresonament, va demanar la llibertat de Mandela, però el govern sud-africà no en feia cas. Pel govern del Partit Nacional Mandela era més corcó dins de la presó que no fora perquè s’estava convertint en un màrtir de la lluita per les llibertats. i el poble li estava agafant autèntica devoció. A mes, la seva dona va agafar el relleu en la lluita per la llibertat i el cognom Mandela acollonia per la quantitat de persones que podia reunir. Veient el govern del Partit Nacional que Mandela s´estava convertint en un ídol internacional a l´alçada del Che, en 1984 li van proposar deixar-lo en llibertat a canvi de que s´anés a viure a un bantustane. Mandela es va negar tot i portar ja 21 anys tancat a la presó.
En 1991 Frederik de Klerk, president de Sud-àfrica amb el PN, va deixar en llibertat a Mandela i entre els dos van teixir la transició del seu país cap a la democràcia. Per aquest motiu el dos van guanyar el nobel de la pau en 1993. Un any més tard, Mandela va guanyar les eleccions a President de Sud-àfrica i com a mostra de la fraternitat interracial va anomenar sots-president al mateix Frederik de Klerk.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)