Una de les persones amb més vida interior que he conegut, un dia em va dir: “ los treinta centímetros que separan tu cabeza de tu corazón es la distancia más larga del mundo”. Si us sóc sincer, jo tenia setze anys en aquell moment i no vaig fer gaire cas a aquella frase. Uns anys més tard vaig llegir que: “ A veces el corazón del hombre piensa en cosas que la razón desconoce”, i va ser en aquest moment quan em vaig recordar de la primera frase i la vaig pensar de manera més detinguda.

Des d´aleshores, crec que la societat es pot dividir entre aquells que actuen pensant amb el cor i aquells que actuen pensant amb el cap.

Entre els que pensen amb el cor estan aquells impulsius que no volen menjar-se el tarro i es tiren, de totes totes, a la piscina. Hi ha qui els veu com arriscats, hi ha qui els veu com a imprudents, però la veritat és que són admirables per la confiança que tenen en ells mateixos i en que tot els hi sortirà bé.

Per un altre costat tenim a aquells que actuen pensant amb el cap, que abans de prendre una decisió valoren els pros, els contres, pensen en què passarà si els hi surt bé, les conseqüències de si els hi surt malaments , miren l´objectiu, estudien el seu voltant. No es tiren si abans no comproven que hi ha una xarxa sota seu.Passen dies i dies abans de dir si o no; inclús passen dies i dies pensant en que han de fer per pensar en si diran sí o si diran no. Per alguns són pacients, per altres uns rajats caga-dubtes, però també és admirable la seva capacitat per no perdre els nervis i arribar a una conclusió prudent, meditada i molt raonada.

Jo la majoria de vegades penso amb el cor, i les decisions que he d´agafar, les prenc utilitzant un mínim de raó però molt de cor. No ens enganyem, no sempre m´ha sortit bé, hi ha decisions que m´han sortit malament, però ningú m´ha dit que si aquestes decisions les hagués pres amb el cap, m´hagueren sortit millor.

El xou ve quan en un determinat moment de la vida per unes circumstàncies qualsevol el que està acostumat a pensar amb el cor, ho ha de fer amb el cap i el que actua basant-se en el cap, ho ha de fer basant-se en el cor. Els motius poden ser diferents, però una mala experiència basada en un dels dos modes de pensar, et pot convertir en un “fan” absolut de l´altra manera de fer. Jo ara estic en un moment de canvi, en un moment de transició...Tinc un projecte meravellós entre mans i la persona que pren amb mi part en aquest projecte, a qui anomenarem Q-in, és de les persones que pensen amb el cap. Els que em coneixeu sabeu que no acostumo a canviar d´opinió amb facilitat, però Q-in m´ha donat unes raons molt profundes, i molt pensades (com no podia ser d´una altra manera) per basar el nostre projecte en decisions presses amb el cap. I jo, gustós i confiat en la seva manera de fer, les he acceptades, les he valorades com a molt positives i estic il.lusionat amb aquesta “nova” manera de prendre decisions. Si el projecte surt bé Q-in i jo passarem molt de temps junts, de manera que quina millor manera de començar el projecte que aprendre de la manera de fer d´un altre, enriquint-te, compartint, treballant conjuntament perquè surti bé...

Les decisions les anirem prenent al 50% i a mida que vagi avançant el temps. És a dir, el temps serà qui ens digui si el projecte el podem continuar o si no val la pena i l´abandonem. Jo, ja em coneixeu, temps endarrera m´hauria ficat dins del projecte sense valorar el que pogués dir el temps. M´hagués posat a treballar des del primer dia confiant en que sortiria bé però sobretot confiant en Q-in i en mi mateix. Em sento estrany quan és el temps qui m´ha de dir si he prendre part en un projecte o no...però el temps que collons sap de mi???. Doncs resulta que a mi em coneix només des de fa vint-i-nou anys, però ha vist mil milions de projectes com el que tenim entre mans i aquí sí que em porta tota una eternitat d’avantatge, de manera que el que diu Q-in sembla bastant lògic. Anirem a poc a poc, a un ritme de tempos que el marcarem nosaltres. Bé, nosaltres no, perquè jo em conec i d´avui a demà no puc canviar la meva impaciència ni la meva impulsibitat. Jo li deixo a Q-in que digui com avancem, quan i quant...Ara em toca deixar-me portar per la confiança que li tinc i que s´ha guanyat.

A més, sincerament, també crec que anant a poc a poc, prenent les decisions amb el cap i en funció del que digui el temps m´ajudarà, perquè si el projecte surt malament el podem abandonar sense necessitat de que la meva amistat amb Q-in es vegi afectada.Si em fico en el projecte de ple puc perdre quelcom més que somnis i il.lusions i és la persona de Q-in, a qui conec des de fa tant de temps, que pràcticament coneix tota la meva vida.

Ja us aniré explicant més coses sobre el projecte perquè de moment no puc, però creieu-me quan us dic que val la pena.