A mi, com a la majoria de gent, em costa criticar allò en el que crec i en el que m´agrada o participio. M´explico: si el Barça no juga bé, jo ho sé, però em costarà reconèixer-ho o no m´agradarà que ningú m´ho digui...Si el partit polític al que voto fa una política pública que no la entenc, em ratllaré i desproticaré en el meu interior d´aquell polític, però públicament em costarà expressar-ho. Similar em pot succeir amb un moviment social que recolzo i que signa un manifest amb el que no estic d´acord o un grup de música que fa una declaració periodística que la trobo fora de lloc... Em sembla que Soraya Sáenz de Santamaria ho va definir bé fa uns mesos quan la UE va criticar a Zapatero per la seva política económica: “mi hijo es tonto, lo ha hecho mal pero solo le riño yo y no dejo que nadie me diga lo mal que lo hace” .
La anterior sensació sempre la he tinguda amb la situació política de Cuba i el govern de Castro. Ja ho sabeu i no cal que ens enganyem: em considero una persona de esquerres, de l´esquerra de veritat no de la del PSOE i la possibilitat de que hi hagués un reducte del planeta on s´apliqués una política amb la que estic d´acord, m´agrada, però matitzarem. Personalment no crec en tot el pensament marxista; hi ha parts de la teoria de Marx, com la fase final de la dictadura del proletariat, on es toca amb l´anarquia més bakuniana, que avui en dia no tindrien raó de ser, però és impossible estar al 100% d´acord amb una ideologia política.
Com us deia, que em costa criticar la dictadura cubana: quan em parlaven de la manca de llibertat a Cuba jo deia que a la dictadura de Fulgencio Batista tampoc hi havia llibertat; quan em parlen de les dificultats per sortir de l´illa jo dic que si et donen de manera gratuïta una molt bona educació universitària, no pots anar a lucrar-te a casa dels yankis o a l´Europa capitalista; quan em parlàveu de la situació econòmica a Cuba i que les noietes es prostitueixen per un pot de xampú, jo us deia que allà ningú passa gana per les cartilles de racionament i que qui es prostitueix es perquè vol aspirar a més en una societat igualitària...Suposo que era una mica de falta de coherència amparada en la defensa d´una situació política on “els arbres no et deixen veure la grandesa del bosc” i deixant-me endur pel romanticisme històric de les revolucions populars.
La setmana passada, després de 86 dies de vaga de fam, el dissident cubà Orlando Zapata Tamayo va morir en un penal cubà. Ahir el Granma, periòdic del govern cubà, va parlar per primer cop d´aquesta mort, i amb la seva demagògia habitual, va despotricar contra Zapata, calificant-lo com a lladre habitual o maltractador de gènere. Per un altre costat, la dissidència cubana s´ha espabilat i utilitzant a Zapata com a màrtir de la llibertat, s´ha començat a mobilitzar i a fer veure al món la realitat social de Cuba. No em sembla malament, perquè la dissidència també ha de fer política i aconseguir els seus objectius,però dins de la dissidència cubana estan els que admiro, els que tenen un parell de collons i es manifesten dins de l´illa, i els altres, els que no admiro, els de l´exili, sobretot els de Miami, aquells cridaners apadrinats per Glòria Stefan o Andy García, que critiquen i es manifesten des dels seus sofàs i luxoses cases fruit del “American Dream”.
Per coherència, i em toca la pera, aquí jo he d´estar amb la dissidència cubana, sigui quina sigui. Si jo defenso que algú no pot estar a la presó per recolzar la lluita armada, un altre cosa es practicar-la, evidentment i per coherència he de defensar que ningú estigui a la presó per reclamar la llibertat d´expressió a l´illa caribenya.
A Cuba no hi ha llibertat d´expressió i la gent té por a dir el que pensa perquè en qualsevol racó pot haver-hi un membre dels Comités en Defensa de la Revolució, que pot ser el teu veí, el teu fruiter, el teu germà... i et pot delatar davant les autoritats i l´has cagat, perquè el que pot ser una expressió contrària a Fidel o a la Revolució, ràpidament es pot convertir en un pla per conspirar contra la República de Cuba i et poden caure fins de deu anys de presó. És molt trist que al segle XXI encara s´hagi d´anar amb comte amb el que expresses, amb el que dius perquè si no agrada al que mana, pots acabar part de la teva vida a la presó, però també és trist que una persona que defensa les llibertats com jo, girés l´esquena quan em parlaven de Cuba i de Castro i mirés cap a un altre costat intentant justificar el que ara trobo (ja ho trobava abans però ara ho dic), injustificable.
Així doncs aprofito el meu modest blog per CONDEMNAR LA REPRESSIÓ DEL GOVERN CUBÀ A LA LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ.
No m´extendré més perquè tots sabeu de la situació de Cuba, però si vull acabar aquest exercici de coherència expressant i comentant de manera breu, dues preguntes que em ronden al cap:
- I el poble què diu?. Jo vaig estar a Cuba i em va semblar que el poble està amb la Revolució, però clar, fins a quin punt eren lliures d´expressar-me la seva opinió personal?.
- Que dirien els que van fer la revolució al 58?. Què diria el Che, què diria Camilo Cienfuegos, què diria el Patojo de la situació actual de Cuba?. Quan van preparar la Revolució, quan caminaven per Sierra Maestra, quan van assaltar el “Cuartel de Moncada”, pensaven en un règim dictatorial?. Per què no s´han aplicat els “Acuerdos de Moncada”?. Per què el règim de Castro ha condemant a presó a revolucionaris com el mateix Castro perquè han criticar la manca de democràcia a Cuba i que la revolució no la van fer per perpetuar una dictadura?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada