dijous, d’abril 07, 2011

INDIGNAOS DE HESSEL I ALTRES IL.LUSIONS

Fa unes setmanes em vaig comprar el llibre d´Stéphane Hessel, ! Indignaos !. És un llibre curtet, que es llegeix bé però que a mi no m’ha agradat. Per que us feu una idea aquells que no us l’heu llegit, l’autor té 93 anys i va ser membre de la resistència francesa contra l’ocupació nazi, més tard va estar en un camp de concentració nazi, va acabar defenent la independència d´Argèlia i, avui en dia és un lluitador pro drets humans i per la causa palestina. Al llarg del llibre, Hessel fa una crida al jovent, sobretot d´Europa, perquè s’indignin amb la situació actual del món i que, aquesta indignació els porti a fer una insurrecció pacífica contra l’ordre establert. Tot això està molt bé, però per a mi, aquest senyor no toca de peus a terra.

En primer lloc, Hessel hauria de tenir coneixement de com és el jovent d’avui en dia abans de demanar-li quelcom tan complicat com una revolta social. Si el jovent d’avui en dia passa de la política, de temes socials, de temes col•lectius, com vol que facin una revolta???. El que demana/proposa Hessel és una autèntica utopia perquè la joventut d´avui dia viu en el “tantsemenfotisme”, altrament dit indiferència. A més, Hessel preveu que el jovent s´indigni amb temes que, a la majoria de joves, ni els interessen ni els coneixen: escletxa nord-sud, sistema capitalista, banca privada, educació, banca privada...

En segon lloc, Hessel compara la nostra generació, amb la generació de la França ocupada pels nazis i l’esperit de Charles de Gaulle. Crec que hem de salvar, i molt les diferències. La joventut d’avui té molts problemes, però, afortunadament, de moment no ens hem d’amoïnar per una ocupació feixista. Entenc que Hessel s’indignés als anys quaranta i s´afiliés a la “resistance”; entenc que Hessel s’indignés pel colonialisme a Algèria als seixanta; entenc que Hessel s´indigni per la situació actual a Palestina...La capacitat d’indignar-se es un tret diferencial de cadascú basat en l’empatia cap als altres. Hessel és molt empàtic, però el jovent d’avui en dia és individualista, només pensa en grup quan el joc de la play permet un multijugador.

En tercer lloc, una revolta a escala mundial com proposa Hessel, mai podrà ser per la via pacífica. És més, cap revolta popular contra el sistema establert, avui en dia, pot ser pacífica; podrà ser més o menys bel•licosa, però pacífica mai. L’única revolució popular pacífica que conec ha estat la Revolució dels Clavells a Portugal i el motiu va ser perquè l’exèrcit es va posar del costat del poble i va deixar de seguir les ordres de Salazar. La gent es creu que per anar a votar cada 4 anys i canviar el vot de la darrera vegada que va votar, ja fa política, ja fa una insurrecció. La política es fa en el dia a dia i, insisteixo en aquest blog en que el sistema democràtic actual s´ha carregat la política i l´ha marginat a votar cada quatre anys i prou.

En quart lloc, les revoltes populars al Magreb han contribuït a que el llibre es vengui com xurros, però no perdem de vista que una cosa és una revolució del poble contra el dictador que els ha estat governant durant anys, i un altre cosa és una insurrecció contra el sistema establert (econòmic, social, de gènere...).

Ara que acabo l´article, veig que el Pau també ha escrit sobre el tema...us deixo l´adreça.

dimecres, d’abril 06, 2011

SIS MESOS ÉS MIG ANY

Avui fa sis mesos que vaig començar a caminar per una ruta que, si tot va bé, serà un dels camins més llarg de la meva vida. Avui fa mig any, i sembla que va ser ahir, que la Marina, el Mariano i jo, vàrem juntar un capital necessari per muntar el que és i serà el nostre despatx d’advocats penalistes. Tres socis, un somni fet realitat i, segurament algun malson que arribarà...Un canvi d´etapa.
Sempre he cregut que la vida són etapes, per a cada etapa hi ha un temps i, un cop finalitzat aquest temps, tu mateix, has de passar d´etapa. Hi ha vegades on el temps de cada etapa passa ràpid, d’altres a on el temps passa lent. Hi ha vegades on penses que d´una etapa no has après res o que, senzillament, veus inútil arribar a aquella etapa, però saps que per completar el camí, has de passar-la.
D’etapes n´hi ha per tot el que és important a la vida i avui, amb el vostre permís, em centraré en les meves etapes a nivell laboral d’advocat.
Vaig acabar la carrera l’any 2004. No vaig tenir molt de temps de digerir que havia finalitzat la carrera, perquè em vaig assabentar quan estava de Camp de Treball a Tanzània i, ja estava ficat a la de Polítiques. Al tornar a Barcelona em vaig plantejar què volia fer. De la carrera de Dret, les assignatures que més m’havien agradat eren les relacionades amb el Dret Penal i, abans de marxar a Tanzània, m’havia prematriculat a un màster en Penal, pensant que no m’agafarien i resulta que em van agafar. Si fa no fa, ja veia que el meu camí era cap al Dret Penal. Mai m’havia plantejat l’opositar; sempre m’havia vist exercint a Sala.
Al setembre vaig començar a enviar curricula a despatxos que havia trobat a la borsa de treball del col•legi d’advocats. Em fan entrevistes a dos o tres i al final em vaig quedar en el més petit, en el que menys em pagaven però en el que aprendria més. Era un despatx petit, portat per un matrimoni. Tenien dos despatxos, un a Barcelona i un altre a Arenys. Allà em vaig col.legiar, allà vaig fer els meus primers judicis, les meves primeres assistències a comissaria, les meves primeres visites a la presó i com no, les meves primeres cagades. Vaig fer una passantia en tota regla: repartint escrits, fent fotocòpies, llegint, buscant jurisprudència, preparant vistes que jo no feïa...Tenia un horari força obert que em permetia continuar estudiant el màster i polítiques. Vaig ser un explotat però gràcies a això vaig agafar tranquil•litat amb la toga, i barra a l´hora de discutir amb els funcionaris de l´Administració de Justicia, una espècie propera a l´humana però amb trets especials que en un altre post comentaré.
Al maig de 2006, gairebé dos anys després – temps que se´m va passar volant- vaig deixar aquell despatx. Volia tenir temps per estudiar el que havien de ser els darreres exàmens del màster i de la llicenciatura en polítiques. A més, professionalment veia que allà no podria avançar més. El despatx era limitadet i, amb 25 anys, aspirava a quelcom més. El mateix cap em va dir que ells no em podien oferir més i que entendrien que marxés. Vaig marxar amb la intenció d’estudiar i continuar amb el torn d’ofici, que ja feia des de l’octubre de 2005. Aquell estiu, després de dos anys estudiant el màster, la llicenciatura i currant, em vaig agafar unes llargues vacances i, en mig, vaig treballar de monitor al Casal d´Estiu. El què faria el mes de setembre no m’amoïnava, però sabia que havia de pensar quelcom perquè no podia viure només del torn d´ofici. A més, era conscient de que em quedava molt per aprendre.
A l’octubre del mateix any, vaig trobar una oferta a la borsa de treball del col.legi d’advocats que pintava bastant bé. Era un despatx gran, amb seu a vàries CC.AA de l’estat, buscaven un penalista jove, i el sou no estava malament. Em van fer dues entrevistes, vaig donar el perfil i vaig entrar com al lletrat que portaria el dret penal a Catalunya i Balears.El lloc em venia gran, molt gran i als primers mesos gairebé em van fora per una cagada en un tema a el Vendrell. Van ser dos anys en aquelles parets on m´ho vaig passar molt bé pel grup de treball que hi havia. Vaig conèixer a gent amb la que quedaré, de tant en tant, el que em queda de vida. A més, em vaig començar a ficar en temes “grans”, temes complicats i, sobretot, vaig aprendre a negociar i a fer realitat l´adagi que “ més val un mal pacte, que un bon judici”. Com he dit, hi havia temes que em venien grans i vaig aprendre quelcom que és molt important: “ el millor és saber-ho fer tu, però si no ho saps, has de saber amb qui contactar i no tenir vergonya a preguntar”.
Aquest temps també se´m va passar súper ràpid. Al mes d´Abril de 2008, el que era el meu “jefe” en aquell moment, em va dir que havia d’apuntar més alt. Se´ns va fer una oferta a dos o tres per fer-nos socis, però tots vam dir que no...quelcom hi havia. Aleshores, vaig ficar-me, un altre cop a la borsa de treball del col.legi d’advocats i vaig trobar el lloc somniat: un despatx amb els millors professionals del dret penal, on poder aprendre molt, amb prestigi, amb implantació al mercat, amb nom i amb un bon sou. No m´ho vaig pensar molt i allà vaig anar. Vaig fer tres entrevistes, una psicològica, i em van agafar per començar al Maig de 2008. Aquí vaig aprendre molt Dret Penal, moltíssim. Vaig aprendre la bellesa de la feina ben feta, del tema ben treballat, de la importància de dissenyar una línia de defensa al començar el tema, però també que la vessant econòmica és molt important en aquest temps que corren i que, l’importància que li donis a aquesta vessant, depèn molt de la persona. Tu esculls: o persona o xifra. Ràpidament em vaig adonar que, ideològicament, no encaixava allà, però per un altre costat era el millor moment per treballar, aprendre, ampliar coneixements, ampliar fites...No renuncies a una ideologia, simplement et defenses en un món desigual. Als dos anys i mig uns i altres diuen prou, perquè el component coorporatiu i de fidelitat a una firma, no es pot comprar, ve dins d´un mateix i es guanya amb el carisme de qui mana, com diria Weber. No cal fer cap revolució quan estàs d´acord amb el canvi, no cal agafar armes quan pot no haver-hi lluita, no cal disparar quan a qui pots disparar és el parapet de qui mana, un soldat ras com tu...És la sortida silenciosa la que més crida, perquè ningú se l´espera, o potser sí. Vaig ser avisat anteriorment per tres o quatre companys, alguns van marxar abans que jo, no em pot sorprendre.
Tres vam sortir d´allà avui fa sis mesos. Vam sortir amb un projecte que s´havia madurat temps abans...la rapidesa amb la que hem tornat a nàixer es prova d´allò. Estàvem preparats pel cop. Ara es tracta de fer les coses a la nostra manera, en base als nostres principis que, també són diferents entre ells, però no tant com abans. Es tracta de continuar treballant, de continuar aprenent, de respectar i ser sincer...