dijous, d’abril 22, 2010

Transició a Ruanda, memòria històrica i altres coses que es fumen

Diumenge vaig veure el documental de 30 minuts sobre Rwanda i la seva transició cap a la pau després del genocidi de l´ètnia “tutsi” a mans de l´ètnia “hutu”. Us adjunto el link del programa i si teniu 20 minuts us el recomano que el veieu.

http://www.tv3.cat/videos/2841110/30-minuts

A Ruanda es troba la tribu dels Banyaruanda. Aquesta tribu està composada per dues ètnies: hutus i tutsis. Després d´anys de picabaralles internes entre ambdues ètnies, no només a Rwanda, sinó també a Burundi, l´Abril de 1994 les faccions més extremes del hutus van decidir acabar amb tots els tutsis de Ruanda, segons dèien, perquè els tutsis pensaven fer el mateix amb ells. L´exèrcit ruandés (de majoria hutu) va entrenar les milicies hutus (interhamwe) en el combat i milions de tutsis van començar a ser esperonats per programas de televisió com “Radio Televisió Lliure de les Mil Colines” a acabar amb els tutsis i amb els hutus moderats que no volien participar en el genocidi.

La resposta de la gent hutu no es va fer esperar i en tres setmanes i mitja van assassinar a 1.000.000 de tutsis. Segons s´ha sabut més tard, el finançament pel genocidi va venir a través de les ajudes internacionals de l´FMI o del Banc Mundial. Es van invertir 4.500.000 de dòlars en comprar matxets, ganivets, pales, destrals o martells, res de pistoles ni metralletes. Dit això queda clar la crueltat del genocidi ja que era com una caça de tutsis, que quan se´ls trobava, se´ls rodejava i començaven a clavar cops de martell, de pala o de matxets fins que moria.

Al meu camp de treball a Tanzània, recordo que gent de la tribu amb la que convivia em deien que el més comú en aquell genocidi, era que els hutus entressin a un poble i que comencessin a cercar tutsis i a violar i a matar-los indiscriminadament amb l´escarni que he comentat més a dalt. A nosaltres amb la nostra mentalitat europea ens sobta que un genocidi d´aquestes característiques es pugui donar de la nit al dia, amb tot, convé saber que l´essència tribal en Ruanda, com a la resta d´Àfrica, es porta dins del cor (aquí portem la del nostre equip de futbol) i si els caps hutus et diuen que has de matar a tutsis, ho fas i punt. Tant se val que l´hutu sigui el teu veí, el teu mestre, aquell qui et ven la llet o qui t´ha donat allotjament a l´orfanat, la teva consigna es matar i ho has de fer.


El nou govern radical que van imposar els hutus durant el genocidi, va caure a mitjans de Juliol del mateix any gràcies a l´apoderament de la ciutat de Kigali per part del Front Patriòtic Ruandés. Això va obligar a que els hutus que havien practicat el genocidi haguessin de fugir de Ruanda cames ajudeu-me. Més de 2.000.000 d´hutus es van refugiar a Goma, a la República Democràtica del Congo (Zaire), formant el camp de refugiats més gran que s´ha conegut fins el moment. És curiós com els assassins van acabar sent refugiats i estant sota la protecció de les NN.UU.

La meva intenció amb aquesta entrada no és explicar el genocidi, sinó el procés de construcció de la nova societat entre hutus i tutsis sabent que el que el teu veí, el teu mestre, aquell que t´ha venut la llet o qui et dona allotjament a l´orfanat és qui va matar al teu pare, als teus set germans o qui va violar a la teva germana i després la va obrir en canal. A nosaltres, un altre cop influenciats per la mentalitat europea, ens es difícil pensar en una reconciliació. Aquí a Espanya han passat 70 anys de la Guerra Civil i avui, més que mai, es veu que Espanya no està per reconciliar-se. Igualment succeeix als països que van formar part de la URSS o amb els alemanys i també amb els xilens o argentins que també saben de dictadures.

Com s´està fent la reconciliació a Ruanda? I per què els hi està sortint tan bé?. El primer de tot passa per no amagar el que va succeir fa setze anys. Milers de refugiats hutus al Congo tornen al seu pais, a Ruanda, i el primer que van es tornar amb el cap cot per la vergonya del que van fer amb els tutsis. Després voluntàriament se sotmeten a un judici on reconeixen a les persones del seu poblat que van assassinar. Aquí cal recordar que es mataven entre veïns, de manera que tots saben a qui van matar i a qui van violar. Un cop han reconegut els fets en presència dels familiars vius que queden d´aquells morts, se´ls condemna a demanar perdó a aquells familiars (ho fan en aquell moment) i a indemnitzar en quanties racionals a les famílies. A més les penes privatives de llibertat acostumen a ser mínimes i es donen més les penes de treballs en benefici de la comunitat. Un cop els familiars tutsis dels assassinats els hi perdonen, comença una nova vida tant per l´assassí com pel familiar de l´assassinat i, segons vaig poder veure, la seva relació és com si res hagués passat fa setze anys.

Des del meu punt de vista i pel que vaig poder veure al documental, aquí el cristianisme té molt a veure. El cristianisme ens diu que perdonem 70 vegades 7 i els tutsis de Ruanda, de majoria cristiana, veuen en el perdó la misericòrdia que predica Déu amb els que ens ofenen. Bé sigui per sentiment cristià, bé sigui per sentiment de voler començar de nou tinc enveja de Ruanda. Poso la situació de Ruanda en comparació amb la nostra Espanya de la Guerra Civil i veig que ells en quinze anys han avançat molt més que nosaltres en 70. Ells veuen el perdó com una cosa senzilla i molt més important que el ressarciment econòmic. No veuen en la Justícia la revenja contra qui ha assassinat als meus, sinó l´inici d´una nova vida on és necessari reconèixer els fets, informar de a qui vas assassinar i demanar perdó.

Tinc ganes d´escriure sobre la Memòria Històrica, sobre el meu avi “maquis”, sobre Garzón, el seu processament, el “sindicat” ultradretà Manos Limpias, la Falange, els sindicats de recolzament, les arengues argentines i xilenes cap a Garzón i tota aquesta manipulació que estem vivint les darreres setmanes...però no tinc temps.

dimarts, d’abril 13, 2010

EGUNKARIA AURRERA

Ayer, la sección primera de la Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional absolvió del delito de pertenencia a banda armada a los cinco responsables del diario euskaldún “EGUNKARIA”. Con la sentencia de ayer, Martxelo Otamendi, Ignacio María Uría, Xabier Oleaga, Juan Mari Torrealday y José Mari Auzmendi han sido absueltos de pertenencia a ETA y las penas de hasta 14 años de prisión interesadas por los abogados de las acusaciones“Asociación Víctimas del Terrorismo” y “Dignidad y Justicia”, han sido desestimadas. Conviene hacer especial hincapié en que el propio Ministerio Fiscal interesó el sobreseimiento de la causa porque no había pruebas que evidenciaran que el diario “Egunkaria” estaba controlado por ETA. Fue la cabezonería de la Asociación de Víctimas del Terrorismo cegada por hundir todo aquello que no le gusta al PP y la de “Dignidad y Justicia”, presidida por Daniel Portero, lo que permitió la apertura del Juicio Oral contra los cinco acusados.

Sobre la sentencia en si misma, si os he de ser sincero, no me sorprende la absolución. Después de unas detenciones inconstitucionales con torturas incluidas, no lo digo yo, lo dice la sentencia del Juez Bermúdez, la acusación se sostenía con pinzas. El Ministerio Fiscal, visto lo visto, decidió retirarse de la acusación porque entendía que los cinco eran inocentes del delito que se les imputaba, y las dos acusaciones públicas, sin el respaldo del Fiscal, no tuvieron más remedio que tejer el siguiente e inverosímil silogismo para sostener la acusación: A) “Egunkaria” es un diario escrito íntegramente en euskera, B) Se encontraron unos documentos de ETA en los que se decía que se debía hablar euskera siempre y utilizar esa lengua en todos los ámbitos, valorando positivamente el ideario de “Egunkaria” C) El Consejo de Redacción del “Egunkaria” está formado por independentistas vascos…Entonces: ETA controla a “Egunkaria”, “Egunkaria” es utilizado por ETA para blanquear dinero y el Consejo de Redacción de “Egunkaria” se deja dominar por ETA, luego son etarras. Claro, claro y claro.

Como abogado puedo afirmar que los letrados de la “AVT” y de “Dignidad y Justicia” que firmaron los escritos de acusación, en los que pedían hasta 14 años de prisión, no creían lo que estaban firmando, pero lo hicieron por la voluntad fascistoide y dictatorial de las asociaciones que representan, cegadas las dos por acabar con todo aquella que pueda oler a Movimiento de Liberación Nacional Vasco.

Fue en 2003 cuando la Guardia Civil entró a altas horas de la madrugada en los domicilios particulares de los cinco imputados. Por orden del Juez de Instrucción, a todos ellos los llevaron a la sede del rotativo euskaldún, registraron todos los documentos que quisieron, pararon máquinas y se ordenó clausurar el periódico en base al artículo 129 del Código Penal. Detenidos los cinco, se los llevaron en furgonetas a la Audiencia Nacional en Madrid. Allí se les aplicó la “constitucional” Ley Antiterrorista y estuvieron incomunicados cinco días en los que sufrieron torturas. Lo de las torturas no lo digo yo, lo dice la Sentencia del Juez Bermúdez. Entre las torturas aplicadas estaban los ejercicios físicos, estar tres días de pie permitiendo estar 20 minutos en la cama sin dejarlos estirar, muestras de armas apuntando, posturas sexuales vejatorias, amenazas, amenazas sexuales a los detenidos, amenazas a terceras personas conocidas o amadas por los detenidos, la aplicación de la bolsa, donde la sensación de asfixia te hace perder el sentido, golpes con toallas mojadas para no dejar rastro…Y todas ellas aplicadas por miembros de la democrática Guardia Civil, ese cuerpo de seguridad del estado que es policial pero con reglamento militar. Los detenidos no eran etarras, eran ciudadanos de a pie con una ideología de autodeterminación para Euskal Herria y como tal no estaban entrenados en la guerra psicológica practicada por la Guardia Civil. Firmaron declaraciones autoinculpatorios de hechos que en la fase de instrucción del procedimiento e insisto, que no lo digo yo, que lo dice la Sentencia, no han quedado probados. El mismo Juez entiende las torturas porque los cinco acusados reconocían cosas inverosímiles y que los peritos de la Guardia Civil que han declarado en el Juicio como testigos no han podido probar.

Fuimos muchos los que nos manifestamos por el cierre del “Egunkaria”. Yo personalmente me manifesté en Catalunya y en Euskal Herria y pensé que el cierre del “Egunkaria” era una operación contra el euskera y en represión por los atentados de ETA y la “kale borroka”. Parece ser que no me equivoqué mucho porque el Juez dispone en la sentencia que se utilizó el euskera como arma arrojadiza, esto es, que la operación organizada para clausurar el “Egunkaria”, que posteriormente es tildada de inconstitucional en la sentencia, tenía un objetivo claro: acabar con el único diario en eusquera.

¿Y ahora qué?. Tenemos la sentencia absolutoria para los cinco donde se reconoce que fueron torturados, que declararon bajo coacción, amenaza y tortura y donde se declara inconstitucional el cierre del “Egunkaria”. ¿Se debe recompensar a los acusados injustamente?. Por una decisión de un juez basada en unos barruntes poco claros se ha “chapado” un periódico siete años. Cinco personas han sido detenidas, torturadas y encarceladas por un delito que no han cometido. Muchas personas se han quedado sin puesto de trabajo y el cierre del “Egunkaria” obligó a los imputados a seguir difundiendo la información en euskera a través del “Berria”.

No se ha ganado del todo la batalla, además no tenemos tiempo de celebrarla, vienen más y más duras. Ahora ya se ha anunciado recurso de apelación por parte de “Dignidad y Justicia”, al que no dudo que se sumará también la “Asociación de Víctimas del Terrorismo”. Insisten en que “Egunkaria” es una empresa de ETA. Que ellos recurran por ahí, los cincos absueltos también pueden recurrir en apelación por la condena en costas de las dos asociaciones, la diferencia es que los cinco se siguen jugando entre 12 y 14 años de prisión, las asociaciones sólo dinero. Estaré atento al devenir del tema y seguiremos escribiendo

Sólo una cosa más, y ya para acabar, dar la enhorabuena a los cinco miembros de la comunidad libertaria euskaldún, darnos la enhorabuena a todos los que salimos a la calle para reivindicar la libertad de expresión, dar la enhorabuena a los que tuvieron la idea de “Egunkaria Aurrera, Egunkaria endavant” y avisar de que la lucha sigue.