Una de les persones amb més vida interior que he conegut, un dia em va dir: “ los treinta centímetros que separan tu cabeza de tu corazón es la distancia más larga del mundo”. Si us sóc sincer, jo tenia setze anys en aquell moment i no vaig fer gaire cas a aquella frase. Uns anys més tard vaig llegir que: “ A veces el corazón del hombre piensa en cosas que la razón desconoce”, i va ser en aquest moment quan em vaig recordar de la primera frase i la vaig pensar de manera més detinguda.

Des d´aleshores, crec que la societat es pot dividir entre aquells que actuen pensant amb el cor i aquells que actuen pensant amb el cap.

Entre els que pensen amb el cor estan aquells impulsius que no volen menjar-se el tarro i es tiren, de totes totes, a la piscina. Hi ha qui els veu com arriscats, hi ha qui els veu com a imprudents, però la veritat és que són admirables per la confiança que tenen en ells mateixos i en que tot els hi sortirà bé.

Per un altre costat tenim a aquells que actuen pensant amb el cap, que abans de prendre una decisió valoren els pros, els contres, pensen en què passarà si els hi surt bé, les conseqüències de si els hi surt malaments , miren l´objectiu, estudien el seu voltant. No es tiren si abans no comproven que hi ha una xarxa sota seu.Passen dies i dies abans de dir si o no; inclús passen dies i dies pensant en que han de fer per pensar en si diran sí o si diran no. Per alguns són pacients, per altres uns rajats caga-dubtes, però també és admirable la seva capacitat per no perdre els nervis i arribar a una conclusió prudent, meditada i molt raonada.

Jo la majoria de vegades penso amb el cor, i les decisions que he d´agafar, les prenc utilitzant un mínim de raó però molt de cor. No ens enganyem, no sempre m´ha sortit bé, hi ha decisions que m´han sortit malament, però ningú m´ha dit que si aquestes decisions les hagués pres amb el cap, m´hagueren sortit millor.

El xou ve quan en un determinat moment de la vida per unes circumstàncies qualsevol el que està acostumat a pensar amb el cor, ho ha de fer amb el cap i el que actua basant-se en el cap, ho ha de fer basant-se en el cor. Els motius poden ser diferents, però una mala experiència basada en un dels dos modes de pensar, et pot convertir en un “fan” absolut de l´altra manera de fer. Jo ara estic en un moment de canvi, en un moment de transició...Tinc un projecte meravellós entre mans i la persona que pren amb mi part en aquest projecte, a qui anomenarem Q-in, és de les persones que pensen amb el cap. Els que em coneixeu sabeu que no acostumo a canviar d´opinió amb facilitat, però Q-in m´ha donat unes raons molt profundes, i molt pensades (com no podia ser d´una altra manera) per basar el nostre projecte en decisions presses amb el cap. I jo, gustós i confiat en la seva manera de fer, les he acceptades, les he valorades com a molt positives i estic il.lusionat amb aquesta “nova” manera de prendre decisions. Si el projecte surt bé Q-in i jo passarem molt de temps junts, de manera que quina millor manera de començar el projecte que aprendre de la manera de fer d´un altre, enriquint-te, compartint, treballant conjuntament perquè surti bé...

Les decisions les anirem prenent al 50% i a mida que vagi avançant el temps. És a dir, el temps serà qui ens digui si el projecte el podem continuar o si no val la pena i l´abandonem. Jo, ja em coneixeu, temps endarrera m´hauria ficat dins del projecte sense valorar el que pogués dir el temps. M´hagués posat a treballar des del primer dia confiant en que sortiria bé però sobretot confiant en Q-in i en mi mateix. Em sento estrany quan és el temps qui m´ha de dir si he prendre part en un projecte o no...però el temps que collons sap de mi???. Doncs resulta que a mi em coneix només des de fa vint-i-nou anys, però ha vist mil milions de projectes com el que tenim entre mans i aquí sí que em porta tota una eternitat d’avantatge, de manera que el que diu Q-in sembla bastant lògic. Anirem a poc a poc, a un ritme de tempos que el marcarem nosaltres. Bé, nosaltres no, perquè jo em conec i d´avui a demà no puc canviar la meva impaciència ni la meva impulsibitat. Jo li deixo a Q-in que digui com avancem, quan i quant...Ara em toca deixar-me portar per la confiança que li tinc i que s´ha guanyat.

A més, sincerament, també crec que anant a poc a poc, prenent les decisions amb el cap i en funció del que digui el temps m´ajudarà, perquè si el projecte surt malament el podem abandonar sense necessitat de que la meva amistat amb Q-in es vegi afectada.Si em fico en el projecte de ple puc perdre quelcom més que somnis i il.lusions i és la persona de Q-in, a qui conec des de fa tant de temps, que pràcticament coneix tota la meva vida.

Ja us aniré explicant més coses sobre el projecte perquè de moment no puc, però creieu-me quan us dic que val la pena.

TORNO A L´ACTIVITAT BLOGGERA

Ens els darrers quatre anys he pogut expressar els meus sentiments, les meves inquietuds en un fotolog i en un “space”. El fotolog el vaig crear el 2006 perquè em vaig contagiar de la febre bloggera dels meus col.legues. Ells deien coses al seu fotolog que a mi m´agradaven, i vaig pensar que jo també tenia quelcom a dir a aquell que em volgués llegir per internet. De seguida vaig comprovar que la meva incontinència a l´hora d´expressar i de parlar era un problema al fotolog perquè l´espai era limitat, i no hi ha cosa que més em toqui la pera que se´m limiti. Vaig trobar una solució: seguint l´exemple del Reno, del Pau, del Raül, de l´Uri...vaig fer-me un blog. Allà no hi havia límit per escriure, podia penjar fotos, podia fer classificacions de llibres, anunciava els blogs d´amics...Durant uns mesos va ser la meva via d´escapament en temes de feina, d´estudis, de parella. Vaig escriure de política, de religió, d’experiències viscudes, de menjar, d´amor i d´odi...però un dia se´m van acabar les ganes de continuar escrivint, les ganes de continuar expressant, fins i tot, se´m van acabar les idees...Massa coses per fer, massa canvis en la meva vida de cop, massa il.lusions, massa de tot...i com sempre en aquestes situacions, l´oblidat és un mateix i el que ell viu i pensa.

Ja sense activitat bloggera vaig continuar caminant per la vida seduït per la bellesa d´un camí que m´havien dit. Era un camí que m´il.lusionava i on les primeres passes, sincerament, em van enamorar. El que no em van explicar és que en aquell camí hi havia una pedra molt gran que, algú abans que jo, l´havia plantada allà, i que feia molt difícil el seu pas. Una pedra en el camí sovint, potser massa sovint, ens és motiu per deixar de caminar, de tornar endarrere i intentar cercar un altre camí lliure de pedres. Una pedra en el camí potser és motiu per abandonar el camí i, si mirem el nostre passat, potser hem abandonat camins perquè a l´horitzó hem vist pedres massa altes per nosaltres. Jo em vaig quedar paralitzat quan vaig veure la pedra. He estat un temps mirant-la, bloquejat per la seva magnitud, acollonit per no saber cap a on aniria ara, penedint-me un cop i un altre d´haver escollit aquell camí. La pedra no s´ha mogut d´allà en temps, he dormit al seu costat, en moltes ocasions m´ha tapat la llum del sol i m´ha donat més ombra de la que necessitava, en altres ocasions, perquè no dir-ho m´ha servit de coixí i, inclús, en ocasions m´ha fet de manta, tapant-me del fred.

Afortunadament, fa temps que amb els que m´estimen, hem pogut fer una escletxa a la pedra, una escletxa estreta, que gairebé no em deixa passar però que de ben segur amb el temps es farà més gran. La setmana passada per primer cop, en temps, vaig veure més enllà de la pedra. El cap de setmana em va semblar veure que darrere de la pedra hi ha un bosc verd amb fruits vermells, arbres marrons i un cel blau que deixa espai a un sol vermell i groc. Estic inquiet per arribar allà, al bosc, però com ja us he dit l’escletxa de la roca és petita i he de fer les mil i una cabrioles per sortir-ne. No sé quan en sortiré del tot, si demà, demà passat, la setmana vinent, ara ja és igual perquè la pedra resta trencada en un tros suficient com per passar.

Començo un camí on trobaré més pedres, segur, i que seran benvingudes perquè he descobert que les pedres en el camí t’ajuden a conèixer-te millor i que només quan trobes una pedra gran valores la potència de salt de les teves cames; una potència sovint desconeguda per un mateix. Tinc ganes de tornar a expressar, de tornar a dir, de tornar a opinar, de continuar llençant pedres darrera de la barricada, de tornar a cridar, de tornar a compartir, de tornar a primera línia de foc... de tornar a viure.

Benvinguts a casa vostra