Fa unes setmanes em vaig comprar el llibre d´Stéphane Hessel, ! Indignaos !. És un llibre curtet, que es llegeix bé però que a mi no m’ha agradat. Per que us feu una idea aquells que no us l’heu llegit, l’autor té 93 anys i va ser membre de la resistència francesa contra l’ocupació nazi, més tard va estar en un camp de concentració nazi, va acabar defenent la independència d´Argèlia i, avui en dia és un lluitador pro drets humans i per la causa palestina. Al llarg del llibre, Hessel fa una crida al jovent, sobretot d´Europa, perquè s’indignin amb la situació actual del món i que, aquesta indignació els porti a fer una insurrecció pacífica contra l’ordre establert. Tot això està molt bé, però per a mi, aquest senyor no toca de peus a terra.
En primer lloc, Hessel hauria de tenir coneixement de com és el jovent d’avui en dia abans de demanar-li quelcom tan complicat com una revolta social. Si el jovent d’avui en dia passa de la política, de temes socials, de temes col•lectius, com vol que facin una revolta???. El que demana/proposa Hessel és una autèntica utopia perquè la joventut d´avui dia viu en el “tantsemenfotisme”, altrament dit indiferència. A més, Hessel preveu que el jovent s´indigni amb temes que, a la majoria de joves, ni els interessen ni els coneixen: escletxa nord-sud, sistema capitalista, banca privada, educació, banca privada...
En segon lloc, Hessel compara la nostra generació, amb la generació de la França ocupada pels nazis i l’esperit de Charles de Gaulle. Crec que hem de salvar, i molt les diferències. La joventut d’avui té molts problemes, però, afortunadament, de moment no ens hem d’amoïnar per una ocupació feixista. Entenc que Hessel s’indignés als anys quaranta i s´afiliés a la “resistance”; entenc que Hessel s’indignés pel colonialisme a Algèria als seixanta; entenc que Hessel s´indigni per la situació actual a Palestina...La capacitat d’indignar-se es un tret diferencial de cadascú basat en l’empatia cap als altres. Hessel és molt empàtic, però el jovent d’avui en dia és individualista, només pensa en grup quan el joc de la play permet un multijugador.
En tercer lloc, una revolta a escala mundial com proposa Hessel, mai podrà ser per la via pacífica. És més, cap revolta popular contra el sistema establert, avui en dia, pot ser pacífica; podrà ser més o menys bel•licosa, però pacífica mai. L’única revolució popular pacífica que conec ha estat la Revolució dels Clavells a Portugal i el motiu va ser perquè l’exèrcit es va posar del costat del poble i va deixar de seguir les ordres de Salazar. La gent es creu que per anar a votar cada 4 anys i canviar el vot de la darrera vegada que va votar, ja fa política, ja fa una insurrecció. La política es fa en el dia a dia i, insisteixo en aquest blog en que el sistema democràtic actual s´ha carregat la política i l´ha marginat a votar cada quatre anys i prou.
En quart lloc, les revoltes populars al Magreb han contribuït a que el llibre es vengui com xurros, però no perdem de vista que una cosa és una revolució del poble contra el dictador que els ha estat governant durant anys, i un altre cosa és una insurrecció contra el sistema establert (econòmic, social, de gènere...).
Ara que acabo l´article, veig que el Pau també ha escrit sobre el tema...us deixo l´adreça.
dijous, d’abril 07, 2011
dimecres, d’abril 06, 2011
SIS MESOS ÉS MIG ANY
Avui fa sis mesos que vaig començar a caminar per una ruta que, si tot va bé, serà un dels camins més llarg de la meva vida. Avui fa mig any, i sembla que va ser ahir, que la Marina, el Mariano i jo, vàrem juntar un capital necessari per muntar el que és i serà el nostre despatx d’advocats penalistes. Tres socis, un somni fet realitat i, segurament algun malson que arribarà...Un canvi d´etapa.
Sempre he cregut que la vida són etapes, per a cada etapa hi ha un temps i, un cop finalitzat aquest temps, tu mateix, has de passar d´etapa. Hi ha vegades on el temps de cada etapa passa ràpid, d’altres a on el temps passa lent. Hi ha vegades on penses que d´una etapa no has après res o que, senzillament, veus inútil arribar a aquella etapa, però saps que per completar el camí, has de passar-la.
D’etapes n´hi ha per tot el que és important a la vida i avui, amb el vostre permís, em centraré en les meves etapes a nivell laboral d’advocat.
Vaig acabar la carrera l’any 2004. No vaig tenir molt de temps de digerir que havia finalitzat la carrera, perquè em vaig assabentar quan estava de Camp de Treball a Tanzània i, ja estava ficat a la de Polítiques. Al tornar a Barcelona em vaig plantejar què volia fer. De la carrera de Dret, les assignatures que més m’havien agradat eren les relacionades amb el Dret Penal i, abans de marxar a Tanzània, m’havia prematriculat a un màster en Penal, pensant que no m’agafarien i resulta que em van agafar. Si fa no fa, ja veia que el meu camí era cap al Dret Penal. Mai m’havia plantejat l’opositar; sempre m’havia vist exercint a Sala.
Al setembre vaig començar a enviar curricula a despatxos que havia trobat a la borsa de treball del col•legi d’advocats. Em fan entrevistes a dos o tres i al final em vaig quedar en el més petit, en el que menys em pagaven però en el que aprendria més. Era un despatx petit, portat per un matrimoni. Tenien dos despatxos, un a Barcelona i un altre a Arenys. Allà em vaig col.legiar, allà vaig fer els meus primers judicis, les meves primeres assistències a comissaria, les meves primeres visites a la presó i com no, les meves primeres cagades. Vaig fer una passantia en tota regla: repartint escrits, fent fotocòpies, llegint, buscant jurisprudència, preparant vistes que jo no feïa...Tenia un horari força obert que em permetia continuar estudiant el màster i polítiques. Vaig ser un explotat però gràcies a això vaig agafar tranquil•litat amb la toga, i barra a l´hora de discutir amb els funcionaris de l´Administració de Justicia, una espècie propera a l´humana però amb trets especials que en un altre post comentaré.
Al maig de 2006, gairebé dos anys després – temps que se´m va passar volant- vaig deixar aquell despatx. Volia tenir temps per estudiar el que havien de ser els darreres exàmens del màster i de la llicenciatura en polítiques. A més, professionalment veia que allà no podria avançar més. El despatx era limitadet i, amb 25 anys, aspirava a quelcom més. El mateix cap em va dir que ells no em podien oferir més i que entendrien que marxés. Vaig marxar amb la intenció d’estudiar i continuar amb el torn d’ofici, que ja feia des de l’octubre de 2005. Aquell estiu, després de dos anys estudiant el màster, la llicenciatura i currant, em vaig agafar unes llargues vacances i, en mig, vaig treballar de monitor al Casal d´Estiu. El què faria el mes de setembre no m’amoïnava, però sabia que havia de pensar quelcom perquè no podia viure només del torn d´ofici. A més, era conscient de que em quedava molt per aprendre.
A l’octubre del mateix any, vaig trobar una oferta a la borsa de treball del col.legi d’advocats que pintava bastant bé. Era un despatx gran, amb seu a vàries CC.AA de l’estat, buscaven un penalista jove, i el sou no estava malament. Em van fer dues entrevistes, vaig donar el perfil i vaig entrar com al lletrat que portaria el dret penal a Catalunya i Balears.El lloc em venia gran, molt gran i als primers mesos gairebé em van fora per una cagada en un tema a el Vendrell. Van ser dos anys en aquelles parets on m´ho vaig passar molt bé pel grup de treball que hi havia. Vaig conèixer a gent amb la que quedaré, de tant en tant, el que em queda de vida. A més, em vaig començar a ficar en temes “grans”, temes complicats i, sobretot, vaig aprendre a negociar i a fer realitat l´adagi que “ més val un mal pacte, que un bon judici”. Com he dit, hi havia temes que em venien grans i vaig aprendre quelcom que és molt important: “ el millor és saber-ho fer tu, però si no ho saps, has de saber amb qui contactar i no tenir vergonya a preguntar”.
Aquest temps també se´m va passar súper ràpid. Al mes d´Abril de 2008, el que era el meu “jefe” en aquell moment, em va dir que havia d’apuntar més alt. Se´ns va fer una oferta a dos o tres per fer-nos socis, però tots vam dir que no...quelcom hi havia. Aleshores, vaig ficar-me, un altre cop a la borsa de treball del col.legi d’advocats i vaig trobar el lloc somniat: un despatx amb els millors professionals del dret penal, on poder aprendre molt, amb prestigi, amb implantació al mercat, amb nom i amb un bon sou. No m´ho vaig pensar molt i allà vaig anar. Vaig fer tres entrevistes, una psicològica, i em van agafar per començar al Maig de 2008. Aquí vaig aprendre molt Dret Penal, moltíssim. Vaig aprendre la bellesa de la feina ben feta, del tema ben treballat, de la importància de dissenyar una línia de defensa al començar el tema, però també que la vessant econòmica és molt important en aquest temps que corren i que, l’importància que li donis a aquesta vessant, depèn molt de la persona. Tu esculls: o persona o xifra. Ràpidament em vaig adonar que, ideològicament, no encaixava allà, però per un altre costat era el millor moment per treballar, aprendre, ampliar coneixements, ampliar fites...No renuncies a una ideologia, simplement et defenses en un món desigual. Als dos anys i mig uns i altres diuen prou, perquè el component coorporatiu i de fidelitat a una firma, no es pot comprar, ve dins d´un mateix i es guanya amb el carisme de qui mana, com diria Weber. No cal fer cap revolució quan estàs d´acord amb el canvi, no cal agafar armes quan pot no haver-hi lluita, no cal disparar quan a qui pots disparar és el parapet de qui mana, un soldat ras com tu...És la sortida silenciosa la que més crida, perquè ningú se l´espera, o potser sí. Vaig ser avisat anteriorment per tres o quatre companys, alguns van marxar abans que jo, no em pot sorprendre.
Tres vam sortir d´allà avui fa sis mesos. Vam sortir amb un projecte que s´havia madurat temps abans...la rapidesa amb la que hem tornat a nàixer es prova d´allò. Estàvem preparats pel cop. Ara es tracta de fer les coses a la nostra manera, en base als nostres principis que, també són diferents entre ells, però no tant com abans. Es tracta de continuar treballant, de continuar aprenent, de respectar i ser sincer...
Sempre he cregut que la vida són etapes, per a cada etapa hi ha un temps i, un cop finalitzat aquest temps, tu mateix, has de passar d´etapa. Hi ha vegades on el temps de cada etapa passa ràpid, d’altres a on el temps passa lent. Hi ha vegades on penses que d´una etapa no has après res o que, senzillament, veus inútil arribar a aquella etapa, però saps que per completar el camí, has de passar-la.
D’etapes n´hi ha per tot el que és important a la vida i avui, amb el vostre permís, em centraré en les meves etapes a nivell laboral d’advocat.
Vaig acabar la carrera l’any 2004. No vaig tenir molt de temps de digerir que havia finalitzat la carrera, perquè em vaig assabentar quan estava de Camp de Treball a Tanzània i, ja estava ficat a la de Polítiques. Al tornar a Barcelona em vaig plantejar què volia fer. De la carrera de Dret, les assignatures que més m’havien agradat eren les relacionades amb el Dret Penal i, abans de marxar a Tanzània, m’havia prematriculat a un màster en Penal, pensant que no m’agafarien i resulta que em van agafar. Si fa no fa, ja veia que el meu camí era cap al Dret Penal. Mai m’havia plantejat l’opositar; sempre m’havia vist exercint a Sala.
Al setembre vaig començar a enviar curricula a despatxos que havia trobat a la borsa de treball del col•legi d’advocats. Em fan entrevistes a dos o tres i al final em vaig quedar en el més petit, en el que menys em pagaven però en el que aprendria més. Era un despatx petit, portat per un matrimoni. Tenien dos despatxos, un a Barcelona i un altre a Arenys. Allà em vaig col.legiar, allà vaig fer els meus primers judicis, les meves primeres assistències a comissaria, les meves primeres visites a la presó i com no, les meves primeres cagades. Vaig fer una passantia en tota regla: repartint escrits, fent fotocòpies, llegint, buscant jurisprudència, preparant vistes que jo no feïa...Tenia un horari força obert que em permetia continuar estudiant el màster i polítiques. Vaig ser un explotat però gràcies a això vaig agafar tranquil•litat amb la toga, i barra a l´hora de discutir amb els funcionaris de l´Administració de Justicia, una espècie propera a l´humana però amb trets especials que en un altre post comentaré.
Al maig de 2006, gairebé dos anys després – temps que se´m va passar volant- vaig deixar aquell despatx. Volia tenir temps per estudiar el que havien de ser els darreres exàmens del màster i de la llicenciatura en polítiques. A més, professionalment veia que allà no podria avançar més. El despatx era limitadet i, amb 25 anys, aspirava a quelcom més. El mateix cap em va dir que ells no em podien oferir més i que entendrien que marxés. Vaig marxar amb la intenció d’estudiar i continuar amb el torn d’ofici, que ja feia des de l’octubre de 2005. Aquell estiu, després de dos anys estudiant el màster, la llicenciatura i currant, em vaig agafar unes llargues vacances i, en mig, vaig treballar de monitor al Casal d´Estiu. El què faria el mes de setembre no m’amoïnava, però sabia que havia de pensar quelcom perquè no podia viure només del torn d´ofici. A més, era conscient de que em quedava molt per aprendre.
A l’octubre del mateix any, vaig trobar una oferta a la borsa de treball del col.legi d’advocats que pintava bastant bé. Era un despatx gran, amb seu a vàries CC.AA de l’estat, buscaven un penalista jove, i el sou no estava malament. Em van fer dues entrevistes, vaig donar el perfil i vaig entrar com al lletrat que portaria el dret penal a Catalunya i Balears.El lloc em venia gran, molt gran i als primers mesos gairebé em van fora per una cagada en un tema a el Vendrell. Van ser dos anys en aquelles parets on m´ho vaig passar molt bé pel grup de treball que hi havia. Vaig conèixer a gent amb la que quedaré, de tant en tant, el que em queda de vida. A més, em vaig començar a ficar en temes “grans”, temes complicats i, sobretot, vaig aprendre a negociar i a fer realitat l´adagi que “ més val un mal pacte, que un bon judici”. Com he dit, hi havia temes que em venien grans i vaig aprendre quelcom que és molt important: “ el millor és saber-ho fer tu, però si no ho saps, has de saber amb qui contactar i no tenir vergonya a preguntar”.
Aquest temps també se´m va passar súper ràpid. Al mes d´Abril de 2008, el que era el meu “jefe” en aquell moment, em va dir que havia d’apuntar més alt. Se´ns va fer una oferta a dos o tres per fer-nos socis, però tots vam dir que no...quelcom hi havia. Aleshores, vaig ficar-me, un altre cop a la borsa de treball del col.legi d’advocats i vaig trobar el lloc somniat: un despatx amb els millors professionals del dret penal, on poder aprendre molt, amb prestigi, amb implantació al mercat, amb nom i amb un bon sou. No m´ho vaig pensar molt i allà vaig anar. Vaig fer tres entrevistes, una psicològica, i em van agafar per començar al Maig de 2008. Aquí vaig aprendre molt Dret Penal, moltíssim. Vaig aprendre la bellesa de la feina ben feta, del tema ben treballat, de la importància de dissenyar una línia de defensa al començar el tema, però també que la vessant econòmica és molt important en aquest temps que corren i que, l’importància que li donis a aquesta vessant, depèn molt de la persona. Tu esculls: o persona o xifra. Ràpidament em vaig adonar que, ideològicament, no encaixava allà, però per un altre costat era el millor moment per treballar, aprendre, ampliar coneixements, ampliar fites...No renuncies a una ideologia, simplement et defenses en un món desigual. Als dos anys i mig uns i altres diuen prou, perquè el component coorporatiu i de fidelitat a una firma, no es pot comprar, ve dins d´un mateix i es guanya amb el carisme de qui mana, com diria Weber. No cal fer cap revolució quan estàs d´acord amb el canvi, no cal agafar armes quan pot no haver-hi lluita, no cal disparar quan a qui pots disparar és el parapet de qui mana, un soldat ras com tu...És la sortida silenciosa la que més crida, perquè ningú se l´espera, o potser sí. Vaig ser avisat anteriorment per tres o quatre companys, alguns van marxar abans que jo, no em pot sorprendre.
Tres vam sortir d´allà avui fa sis mesos. Vam sortir amb un projecte que s´havia madurat temps abans...la rapidesa amb la que hem tornat a nàixer es prova d´allò. Estàvem preparats pel cop. Ara es tracta de fer les coses a la nostra manera, en base als nostres principis que, també són diferents entre ells, però no tant com abans. Es tracta de continuar treballant, de continuar aprenent, de respectar i ser sincer...
divendres, d’agost 20, 2010
PROPERA PARADA: CAN PITIFLÚ
Fa temps que no em passo pel blog, però d´ençà el Raül em va donar la noticia fa dues nits, m´han vingut molts sentiments al cor i al cap molts records, i aquests sentiments han de sortir per algun lloc...
Hola germanet,
Has arribat ja a Can Pitiflú?.
No recordo quan et vaig conèixer, però si recordo que a COU vas substituir al Valerià dues o tres vegades a la catequesis de Confirmació. Jo ja et coneixia de campaments i de sortides amb Cor Obert. Havia vist la teva bogeria, però els meus companys no, i flipaven amb tu. Recordo com se sorprenien quan canviaves els esquemes del Valerià, preferies parlar de l´Evangeli que no llegir-lo o resumir-lo.
L´any següent vaig començar de monitor amb els Grumets, estava al Casal dia sí, dia també i allà va començar una gran relació que encara no ha acabat, tot i que hagis marxat.
En aquests dotze anys, tinc un munt de moments per recordar amb tu. Tots ells fantàstics: Anant a sopar a los toreros i tu de paquet al ciclomotor negre que tenia amb un casc de la talla M que no t´entrava,la moto no podia amb el pes; l´eucaristia amb el perfum Nenuco; l´escola Mirall; els campaments de Gòsol i l´autostop; els campaments de Castanesa i les hiperventilacions; el treball compartit amb el Manual de Pipiolos Pasqüals on vas fer tot tu; la Comissió de Pasqua; la Pujada de Tous i el meu esguinç; les teves conyes i acudits continus; Ruta de Betlem ´02; converses serioses sobre Teologia i Alliberament; les conyes amb la monitora grega del Compartir; quan et vaig presentar a la Mar... I de cop i volta em diuen que has marxat i que t´has anat a trobar amb Aquell que ha donat sentit a la teva existència. Ja et val a tu per anar, i a Ell per cridar-te. Ja us val a tots dos.
Abans d´ahir ningú s´ho podia creure. Els que hem aprés de vosaltres vem fer ús de les vostres ensenyances: compartir tot, però sobretot el dolor. Ens trucàvem els uns als altres per donar la noticia i per quedar per recomfortar-nos mútuament. Quan ens trobàvem ens abraçàvem i et recordàvem sempre darrera d´una conya, i rèiem. Fins i tot després d´haver marxat "nos mantienes gozosos en el llanto".
Abans d´ahir, entre plors buscava fotos on sortim tu i jo. Vaig trobar una amb el Pedraforca de fons. Tu surts amb aquell horrible barret de palla i el jersei del koala crec, jo amb la cresta. Aquesta foto ens la vem fer quan vem sortir 24 hores del campament i vem fer el famós autostop. Ara la foto presideix el meu menjador, està dins de la vitrina per tal que ningú la faci malbé, ni el vent. Ahir la mirava i plorava. Sé que no t´agrada, però és així. I durant uns dies continuarà sent així.La miro i m´emociono recordant el que m´has ensenyat sense voler. La alegria contagiosa, que els nens són el primer, la feina ben feta, el dormir poc si cal, el semblar que no controlis res i controlar-ho tot, l´humilitat en el treball i en la vida, la senzillesa, trencar el rol de religiós carca i canviar-ho pel de religiós proper als joves i infants, els petits detalls, la pedagogia del fer-te present, l´educació com a valor en sí; que pel molt que ho vulguin complicar, el cristianisme és amor. I el més important, que: " és la sana bogeria dels més lúcids la que fa les aventures, és la sana bogeria la que evita que ens tornem bojos de veres".
Ara ja estàs amb la Mare i amb la mare. La estaràs liant pensant en algun projecte amb infants i joves i fent-li calvos a Sant Pere, convidant a orujo a Marcel.lí, o fent noves muntanyes amb el germanet Felip. Mira per nosaltres també, com sempre feïes, però ara tens més "enchufe". Cuida´ns. De mentres, nosaltres et seguim recordant, no només en el record, sinò en tot el que fem amb els nois i noies, perquè allò que hem rebut gratuïtament, ho hem de donar també gratuïtament. Apliquem la pedagogia que ens vas ensenyar.
Sempre t´amoïnava fer bé la feina. Estigues tranquil, has fet bé la feina. Has aconseguit marcar el cor de persones nascudes entre el 1975 i el 1993. Al feisbuc igual parla bé de tu un pare de familia de 36 anys que et va tenir de monitor, que un noi de 17 que et va conèixer aquest any a Pasqua...Ets un crack
Ahir no vaig poder anar a donar-te el darrer adéu, encara que tu mai deïes adéu, sempre deies: "fins la propera germanet". Doncs fins la propera Maine, fins la propera germanet.
Una cosa més,...GRÀCIES DE TOT COR i perdona per mai haver-te dit el que has significat per a mi.
Hola germanet,
Has arribat ja a Can Pitiflú?.
No recordo quan et vaig conèixer, però si recordo que a COU vas substituir al Valerià dues o tres vegades a la catequesis de Confirmació. Jo ja et coneixia de campaments i de sortides amb Cor Obert. Havia vist la teva bogeria, però els meus companys no, i flipaven amb tu. Recordo com se sorprenien quan canviaves els esquemes del Valerià, preferies parlar de l´Evangeli que no llegir-lo o resumir-lo.
L´any següent vaig començar de monitor amb els Grumets, estava al Casal dia sí, dia també i allà va començar una gran relació que encara no ha acabat, tot i que hagis marxat.
En aquests dotze anys, tinc un munt de moments per recordar amb tu. Tots ells fantàstics: Anant a sopar a los toreros i tu de paquet al ciclomotor negre que tenia amb un casc de la talla M que no t´entrava,la moto no podia amb el pes; l´eucaristia amb el perfum Nenuco; l´escola Mirall; els campaments de Gòsol i l´autostop; els campaments de Castanesa i les hiperventilacions; el treball compartit amb el Manual de Pipiolos Pasqüals on vas fer tot tu; la Comissió de Pasqua; la Pujada de Tous i el meu esguinç; les teves conyes i acudits continus; Ruta de Betlem ´02; converses serioses sobre Teologia i Alliberament; les conyes amb la monitora grega del Compartir; quan et vaig presentar a la Mar... I de cop i volta em diuen que has marxat i que t´has anat a trobar amb Aquell que ha donat sentit a la teva existència. Ja et val a tu per anar, i a Ell per cridar-te. Ja us val a tots dos.
Abans d´ahir ningú s´ho podia creure. Els que hem aprés de vosaltres vem fer ús de les vostres ensenyances: compartir tot, però sobretot el dolor. Ens trucàvem els uns als altres per donar la noticia i per quedar per recomfortar-nos mútuament. Quan ens trobàvem ens abraçàvem i et recordàvem sempre darrera d´una conya, i rèiem. Fins i tot després d´haver marxat "nos mantienes gozosos en el llanto".
Abans d´ahir, entre plors buscava fotos on sortim tu i jo. Vaig trobar una amb el Pedraforca de fons. Tu surts amb aquell horrible barret de palla i el jersei del koala crec, jo amb la cresta. Aquesta foto ens la vem fer quan vem sortir 24 hores del campament i vem fer el famós autostop. Ara la foto presideix el meu menjador, està dins de la vitrina per tal que ningú la faci malbé, ni el vent. Ahir la mirava i plorava. Sé que no t´agrada, però és així. I durant uns dies continuarà sent així.La miro i m´emociono recordant el que m´has ensenyat sense voler. La alegria contagiosa, que els nens són el primer, la feina ben feta, el dormir poc si cal, el semblar que no controlis res i controlar-ho tot, l´humilitat en el treball i en la vida, la senzillesa, trencar el rol de religiós carca i canviar-ho pel de religiós proper als joves i infants, els petits detalls, la pedagogia del fer-te present, l´educació com a valor en sí; que pel molt que ho vulguin complicar, el cristianisme és amor. I el més important, que: " és la sana bogeria dels més lúcids la que fa les aventures, és la sana bogeria la que evita que ens tornem bojos de veres".
Ara ja estàs amb la Mare i amb la mare. La estaràs liant pensant en algun projecte amb infants i joves i fent-li calvos a Sant Pere, convidant a orujo a Marcel.lí, o fent noves muntanyes amb el germanet Felip. Mira per nosaltres també, com sempre feïes, però ara tens més "enchufe". Cuida´ns. De mentres, nosaltres et seguim recordant, no només en el record, sinò en tot el que fem amb els nois i noies, perquè allò que hem rebut gratuïtament, ho hem de donar també gratuïtament. Apliquem la pedagogia que ens vas ensenyar.
Sempre t´amoïnava fer bé la feina. Estigues tranquil, has fet bé la feina. Has aconseguit marcar el cor de persones nascudes entre el 1975 i el 1993. Al feisbuc igual parla bé de tu un pare de familia de 36 anys que et va tenir de monitor, que un noi de 17 que et va conèixer aquest any a Pasqua...Ets un crack
Ahir no vaig poder anar a donar-te el darrer adéu, encara que tu mai deïes adéu, sempre deies: "fins la propera germanet". Doncs fins la propera Maine, fins la propera germanet.
Una cosa més,...GRÀCIES DE TOT COR i perdona per mai haver-te dit el que has significat per a mi.
dijous, d’abril 22, 2010
Transició a Ruanda, memòria històrica i altres coses que es fumen
Diumenge vaig veure el documental de 30 minuts sobre Rwanda i la seva transició cap a la pau després del genocidi de l´ètnia “tutsi” a mans de l´ètnia “hutu”. Us adjunto el link del programa i si teniu 20 minuts us el recomano que el veieu.
http://www.tv3.cat/videos/2841110/30-minuts
A Ruanda es troba la tribu dels Banyaruanda. Aquesta tribu està composada per dues ètnies: hutus i tutsis. Després d´anys de picabaralles internes entre ambdues ètnies, no només a Rwanda, sinó també a Burundi, l´Abril de 1994 les faccions més extremes del hutus van decidir acabar amb tots els tutsis de Ruanda, segons dèien, perquè els tutsis pensaven fer el mateix amb ells. L´exèrcit ruandés (de majoria hutu) va entrenar les milicies hutus (interhamwe) en el combat i milions de tutsis van començar a ser esperonats per programas de televisió com “Radio Televisió Lliure de les Mil Colines” a acabar amb els tutsis i amb els hutus moderats que no volien participar en el genocidi.
La resposta de la gent hutu no es va fer esperar i en tres setmanes i mitja van assassinar a 1.000.000 de tutsis. Segons s´ha sabut més tard, el finançament pel genocidi va venir a través de les ajudes internacionals de l´FMI o del Banc Mundial. Es van invertir 4.500.000 de dòlars en comprar matxets, ganivets, pales, destrals o martells, res de pistoles ni metralletes. Dit això queda clar la crueltat del genocidi ja que era com una caça de tutsis, que quan se´ls trobava, se´ls rodejava i començaven a clavar cops de martell, de pala o de matxets fins que moria.
Al meu camp de treball a Tanzània, recordo que gent de la tribu amb la que convivia em deien que el més comú en aquell genocidi, era que els hutus entressin a un poble i que comencessin a cercar tutsis i a violar i a matar-los indiscriminadament amb l´escarni que he comentat més a dalt. A nosaltres amb la nostra mentalitat europea ens sobta que un genocidi d´aquestes característiques es pugui donar de la nit al dia, amb tot, convé saber que l´essència tribal en Ruanda, com a la resta d´Àfrica, es porta dins del cor (aquí portem la del nostre equip de futbol) i si els caps hutus et diuen que has de matar a tutsis, ho fas i punt. Tant se val que l´hutu sigui el teu veí, el teu mestre, aquell qui et ven la llet o qui t´ha donat allotjament a l´orfanat, la teva consigna es matar i ho has de fer.
El nou govern radical que van imposar els hutus durant el genocidi, va caure a mitjans de Juliol del mateix any gràcies a l´apoderament de la ciutat de Kigali per part del Front Patriòtic Ruandés. Això va obligar a que els hutus que havien practicat el genocidi haguessin de fugir de Ruanda cames ajudeu-me. Més de 2.000.000 d´hutus es van refugiar a Goma, a la República Democràtica del Congo (Zaire), formant el camp de refugiats més gran que s´ha conegut fins el moment. És curiós com els assassins van acabar sent refugiats i estant sota la protecció de les NN.UU.
La meva intenció amb aquesta entrada no és explicar el genocidi, sinó el procés de construcció de la nova societat entre hutus i tutsis sabent que el que el teu veí, el teu mestre, aquell que t´ha venut la llet o qui et dona allotjament a l´orfanat és qui va matar al teu pare, als teus set germans o qui va violar a la teva germana i després la va obrir en canal. A nosaltres, un altre cop influenciats per la mentalitat europea, ens es difícil pensar en una reconciliació. Aquí a Espanya han passat 70 anys de la Guerra Civil i avui, més que mai, es veu que Espanya no està per reconciliar-se. Igualment succeeix als països que van formar part de la URSS o amb els alemanys i també amb els xilens o argentins que també saben de dictadures.
Com s´està fent la reconciliació a Ruanda? I per què els hi està sortint tan bé?. El primer de tot passa per no amagar el que va succeir fa setze anys. Milers de refugiats hutus al Congo tornen al seu pais, a Ruanda, i el primer que van es tornar amb el cap cot per la vergonya del que van fer amb els tutsis. Després voluntàriament se sotmeten a un judici on reconeixen a les persones del seu poblat que van assassinar. Aquí cal recordar que es mataven entre veïns, de manera que tots saben a qui van matar i a qui van violar. Un cop han reconegut els fets en presència dels familiars vius que queden d´aquells morts, se´ls condemna a demanar perdó a aquells familiars (ho fan en aquell moment) i a indemnitzar en quanties racionals a les famílies. A més les penes privatives de llibertat acostumen a ser mínimes i es donen més les penes de treballs en benefici de la comunitat. Un cop els familiars tutsis dels assassinats els hi perdonen, comença una nova vida tant per l´assassí com pel familiar de l´assassinat i, segons vaig poder veure, la seva relació és com si res hagués passat fa setze anys.
Des del meu punt de vista i pel que vaig poder veure al documental, aquí el cristianisme té molt a veure. El cristianisme ens diu que perdonem 70 vegades 7 i els tutsis de Ruanda, de majoria cristiana, veuen en el perdó la misericòrdia que predica Déu amb els que ens ofenen. Bé sigui per sentiment cristià, bé sigui per sentiment de voler començar de nou tinc enveja de Ruanda. Poso la situació de Ruanda en comparació amb la nostra Espanya de la Guerra Civil i veig que ells en quinze anys han avançat molt més que nosaltres en 70. Ells veuen el perdó com una cosa senzilla i molt més important que el ressarciment econòmic. No veuen en la Justícia la revenja contra qui ha assassinat als meus, sinó l´inici d´una nova vida on és necessari reconèixer els fets, informar de a qui vas assassinar i demanar perdó.
Tinc ganes d´escriure sobre la Memòria Històrica, sobre el meu avi “maquis”, sobre Garzón, el seu processament, el “sindicat” ultradretà Manos Limpias, la Falange, els sindicats de recolzament, les arengues argentines i xilenes cap a Garzón i tota aquesta manipulació que estem vivint les darreres setmanes...però no tinc temps.
http://www.tv3.cat/videos/2841110/30-minuts
A Ruanda es troba la tribu dels Banyaruanda. Aquesta tribu està composada per dues ètnies: hutus i tutsis. Després d´anys de picabaralles internes entre ambdues ètnies, no només a Rwanda, sinó també a Burundi, l´Abril de 1994 les faccions més extremes del hutus van decidir acabar amb tots els tutsis de Ruanda, segons dèien, perquè els tutsis pensaven fer el mateix amb ells. L´exèrcit ruandés (de majoria hutu) va entrenar les milicies hutus (interhamwe) en el combat i milions de tutsis van començar a ser esperonats per programas de televisió com “Radio Televisió Lliure de les Mil Colines” a acabar amb els tutsis i amb els hutus moderats que no volien participar en el genocidi.
La resposta de la gent hutu no es va fer esperar i en tres setmanes i mitja van assassinar a 1.000.000 de tutsis. Segons s´ha sabut més tard, el finançament pel genocidi va venir a través de les ajudes internacionals de l´FMI o del Banc Mundial. Es van invertir 4.500.000 de dòlars en comprar matxets, ganivets, pales, destrals o martells, res de pistoles ni metralletes. Dit això queda clar la crueltat del genocidi ja que era com una caça de tutsis, que quan se´ls trobava, se´ls rodejava i començaven a clavar cops de martell, de pala o de matxets fins que moria.
Al meu camp de treball a Tanzània, recordo que gent de la tribu amb la que convivia em deien que el més comú en aquell genocidi, era que els hutus entressin a un poble i que comencessin a cercar tutsis i a violar i a matar-los indiscriminadament amb l´escarni que he comentat més a dalt. A nosaltres amb la nostra mentalitat europea ens sobta que un genocidi d´aquestes característiques es pugui donar de la nit al dia, amb tot, convé saber que l´essència tribal en Ruanda, com a la resta d´Àfrica, es porta dins del cor (aquí portem la del nostre equip de futbol) i si els caps hutus et diuen que has de matar a tutsis, ho fas i punt. Tant se val que l´hutu sigui el teu veí, el teu mestre, aquell qui et ven la llet o qui t´ha donat allotjament a l´orfanat, la teva consigna es matar i ho has de fer.
El nou govern radical que van imposar els hutus durant el genocidi, va caure a mitjans de Juliol del mateix any gràcies a l´apoderament de la ciutat de Kigali per part del Front Patriòtic Ruandés. Això va obligar a que els hutus que havien practicat el genocidi haguessin de fugir de Ruanda cames ajudeu-me. Més de 2.000.000 d´hutus es van refugiar a Goma, a la República Democràtica del Congo (Zaire), formant el camp de refugiats més gran que s´ha conegut fins el moment. És curiós com els assassins van acabar sent refugiats i estant sota la protecció de les NN.UU.
La meva intenció amb aquesta entrada no és explicar el genocidi, sinó el procés de construcció de la nova societat entre hutus i tutsis sabent que el que el teu veí, el teu mestre, aquell que t´ha venut la llet o qui et dona allotjament a l´orfanat és qui va matar al teu pare, als teus set germans o qui va violar a la teva germana i després la va obrir en canal. A nosaltres, un altre cop influenciats per la mentalitat europea, ens es difícil pensar en una reconciliació. Aquí a Espanya han passat 70 anys de la Guerra Civil i avui, més que mai, es veu que Espanya no està per reconciliar-se. Igualment succeeix als països que van formar part de la URSS o amb els alemanys i també amb els xilens o argentins que també saben de dictadures.
Com s´està fent la reconciliació a Ruanda? I per què els hi està sortint tan bé?. El primer de tot passa per no amagar el que va succeir fa setze anys. Milers de refugiats hutus al Congo tornen al seu pais, a Ruanda, i el primer que van es tornar amb el cap cot per la vergonya del que van fer amb els tutsis. Després voluntàriament se sotmeten a un judici on reconeixen a les persones del seu poblat que van assassinar. Aquí cal recordar que es mataven entre veïns, de manera que tots saben a qui van matar i a qui van violar. Un cop han reconegut els fets en presència dels familiars vius que queden d´aquells morts, se´ls condemna a demanar perdó a aquells familiars (ho fan en aquell moment) i a indemnitzar en quanties racionals a les famílies. A més les penes privatives de llibertat acostumen a ser mínimes i es donen més les penes de treballs en benefici de la comunitat. Un cop els familiars tutsis dels assassinats els hi perdonen, comença una nova vida tant per l´assassí com pel familiar de l´assassinat i, segons vaig poder veure, la seva relació és com si res hagués passat fa setze anys.
Des del meu punt de vista i pel que vaig poder veure al documental, aquí el cristianisme té molt a veure. El cristianisme ens diu que perdonem 70 vegades 7 i els tutsis de Ruanda, de majoria cristiana, veuen en el perdó la misericòrdia que predica Déu amb els que ens ofenen. Bé sigui per sentiment cristià, bé sigui per sentiment de voler començar de nou tinc enveja de Ruanda. Poso la situació de Ruanda en comparació amb la nostra Espanya de la Guerra Civil i veig que ells en quinze anys han avançat molt més que nosaltres en 70. Ells veuen el perdó com una cosa senzilla i molt més important que el ressarciment econòmic. No veuen en la Justícia la revenja contra qui ha assassinat als meus, sinó l´inici d´una nova vida on és necessari reconèixer els fets, informar de a qui vas assassinar i demanar perdó.
Tinc ganes d´escriure sobre la Memòria Històrica, sobre el meu avi “maquis”, sobre Garzón, el seu processament, el “sindicat” ultradretà Manos Limpias, la Falange, els sindicats de recolzament, les arengues argentines i xilenes cap a Garzón i tota aquesta manipulació que estem vivint les darreres setmanes...però no tinc temps.
dimarts, d’abril 13, 2010
EGUNKARIA AURRERA
Ayer, la sección primera de la Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional absolvió del delito de pertenencia a banda armada a los cinco responsables del diario euskaldún “EGUNKARIA”. Con la sentencia de ayer, Martxelo Otamendi, Ignacio María Uría, Xabier Oleaga, Juan Mari Torrealday y José Mari Auzmendi han sido absueltos de pertenencia a ETA y las penas de hasta 14 años de prisión interesadas por los abogados de las acusaciones“Asociación Víctimas del Terrorismo” y “Dignidad y Justicia”, han sido desestimadas. Conviene hacer especial hincapié en que el propio Ministerio Fiscal interesó el sobreseimiento de la causa porque no había pruebas que evidenciaran que el diario “Egunkaria” estaba controlado por ETA. Fue la cabezonería de la Asociación de Víctimas del Terrorismo cegada por hundir todo aquello que no le gusta al PP y la de “Dignidad y Justicia”, presidida por Daniel Portero, lo que permitió la apertura del Juicio Oral contra los cinco acusados.
Sobre la sentencia en si misma, si os he de ser sincero, no me sorprende la absolución. Después de unas detenciones inconstitucionales con torturas incluidas, no lo digo yo, lo dice la sentencia del Juez Bermúdez, la acusación se sostenía con pinzas. El Ministerio Fiscal, visto lo visto, decidió retirarse de la acusación porque entendía que los cinco eran inocentes del delito que se les imputaba, y las dos acusaciones públicas, sin el respaldo del Fiscal, no tuvieron más remedio que tejer el siguiente e inverosímil silogismo para sostener la acusación: A) “Egunkaria” es un diario escrito íntegramente en euskera, B) Se encontraron unos documentos de ETA en los que se decía que se debía hablar euskera siempre y utilizar esa lengua en todos los ámbitos, valorando positivamente el ideario de “Egunkaria” C) El Consejo de Redacción del “Egunkaria” está formado por independentistas vascos…Entonces: ETA controla a “Egunkaria”, “Egunkaria” es utilizado por ETA para blanquear dinero y el Consejo de Redacción de “Egunkaria” se deja dominar por ETA, luego son etarras. Claro, claro y claro.
Como abogado puedo afirmar que los letrados de la “AVT” y de “Dignidad y Justicia” que firmaron los escritos de acusación, en los que pedían hasta 14 años de prisión, no creían lo que estaban firmando, pero lo hicieron por la voluntad fascistoide y dictatorial de las asociaciones que representan, cegadas las dos por acabar con todo aquella que pueda oler a Movimiento de Liberación Nacional Vasco.
Fue en 2003 cuando la Guardia Civil entró a altas horas de la madrugada en los domicilios particulares de los cinco imputados. Por orden del Juez de Instrucción, a todos ellos los llevaron a la sede del rotativo euskaldún, registraron todos los documentos que quisieron, pararon máquinas y se ordenó clausurar el periódico en base al artículo 129 del Código Penal. Detenidos los cinco, se los llevaron en furgonetas a la Audiencia Nacional en Madrid. Allí se les aplicó la “constitucional” Ley Antiterrorista y estuvieron incomunicados cinco días en los que sufrieron torturas. Lo de las torturas no lo digo yo, lo dice la Sentencia del Juez Bermúdez. Entre las torturas aplicadas estaban los ejercicios físicos, estar tres días de pie permitiendo estar 20 minutos en la cama sin dejarlos estirar, muestras de armas apuntando, posturas sexuales vejatorias, amenazas, amenazas sexuales a los detenidos, amenazas a terceras personas conocidas o amadas por los detenidos, la aplicación de la bolsa, donde la sensación de asfixia te hace perder el sentido, golpes con toallas mojadas para no dejar rastro…Y todas ellas aplicadas por miembros de la democrática Guardia Civil, ese cuerpo de seguridad del estado que es policial pero con reglamento militar. Los detenidos no eran etarras, eran ciudadanos de a pie con una ideología de autodeterminación para Euskal Herria y como tal no estaban entrenados en la guerra psicológica practicada por la Guardia Civil. Firmaron declaraciones autoinculpatorios de hechos que en la fase de instrucción del procedimiento e insisto, que no lo digo yo, que lo dice la Sentencia, no han quedado probados. El mismo Juez entiende las torturas porque los cinco acusados reconocían cosas inverosímiles y que los peritos de la Guardia Civil que han declarado en el Juicio como testigos no han podido probar.
Fuimos muchos los que nos manifestamos por el cierre del “Egunkaria”. Yo personalmente me manifesté en Catalunya y en Euskal Herria y pensé que el cierre del “Egunkaria” era una operación contra el euskera y en represión por los atentados de ETA y la “kale borroka”. Parece ser que no me equivoqué mucho porque el Juez dispone en la sentencia que se utilizó el euskera como arma arrojadiza, esto es, que la operación organizada para clausurar el “Egunkaria”, que posteriormente es tildada de inconstitucional en la sentencia, tenía un objetivo claro: acabar con el único diario en eusquera.
¿Y ahora qué?. Tenemos la sentencia absolutoria para los cinco donde se reconoce que fueron torturados, que declararon bajo coacción, amenaza y tortura y donde se declara inconstitucional el cierre del “Egunkaria”. ¿Se debe recompensar a los acusados injustamente?. Por una decisión de un juez basada en unos barruntes poco claros se ha “chapado” un periódico siete años. Cinco personas han sido detenidas, torturadas y encarceladas por un delito que no han cometido. Muchas personas se han quedado sin puesto de trabajo y el cierre del “Egunkaria” obligó a los imputados a seguir difundiendo la información en euskera a través del “Berria”.
No se ha ganado del todo la batalla, además no tenemos tiempo de celebrarla, vienen más y más duras. Ahora ya se ha anunciado recurso de apelación por parte de “Dignidad y Justicia”, al que no dudo que se sumará también la “Asociación de Víctimas del Terrorismo”. Insisten en que “Egunkaria” es una empresa de ETA. Que ellos recurran por ahí, los cincos absueltos también pueden recurrir en apelación por la condena en costas de las dos asociaciones, la diferencia es que los cinco se siguen jugando entre 12 y 14 años de prisión, las asociaciones sólo dinero. Estaré atento al devenir del tema y seguiremos escribiendo
Sólo una cosa más, y ya para acabar, dar la enhorabuena a los cinco miembros de la comunidad libertaria euskaldún, darnos la enhorabuena a todos los que salimos a la calle para reivindicar la libertad de expresión, dar la enhorabuena a los que tuvieron la idea de “Egunkaria Aurrera, Egunkaria endavant” y avisar de que la lucha sigue.
Sobre la sentencia en si misma, si os he de ser sincero, no me sorprende la absolución. Después de unas detenciones inconstitucionales con torturas incluidas, no lo digo yo, lo dice la sentencia del Juez Bermúdez, la acusación se sostenía con pinzas. El Ministerio Fiscal, visto lo visto, decidió retirarse de la acusación porque entendía que los cinco eran inocentes del delito que se les imputaba, y las dos acusaciones públicas, sin el respaldo del Fiscal, no tuvieron más remedio que tejer el siguiente e inverosímil silogismo para sostener la acusación: A) “Egunkaria” es un diario escrito íntegramente en euskera, B) Se encontraron unos documentos de ETA en los que se decía que se debía hablar euskera siempre y utilizar esa lengua en todos los ámbitos, valorando positivamente el ideario de “Egunkaria” C) El Consejo de Redacción del “Egunkaria” está formado por independentistas vascos…Entonces: ETA controla a “Egunkaria”, “Egunkaria” es utilizado por ETA para blanquear dinero y el Consejo de Redacción de “Egunkaria” se deja dominar por ETA, luego son etarras. Claro, claro y claro.
Como abogado puedo afirmar que los letrados de la “AVT” y de “Dignidad y Justicia” que firmaron los escritos de acusación, en los que pedían hasta 14 años de prisión, no creían lo que estaban firmando, pero lo hicieron por la voluntad fascistoide y dictatorial de las asociaciones que representan, cegadas las dos por acabar con todo aquella que pueda oler a Movimiento de Liberación Nacional Vasco.
Fue en 2003 cuando la Guardia Civil entró a altas horas de la madrugada en los domicilios particulares de los cinco imputados. Por orden del Juez de Instrucción, a todos ellos los llevaron a la sede del rotativo euskaldún, registraron todos los documentos que quisieron, pararon máquinas y se ordenó clausurar el periódico en base al artículo 129 del Código Penal. Detenidos los cinco, se los llevaron en furgonetas a la Audiencia Nacional en Madrid. Allí se les aplicó la “constitucional” Ley Antiterrorista y estuvieron incomunicados cinco días en los que sufrieron torturas. Lo de las torturas no lo digo yo, lo dice la Sentencia del Juez Bermúdez. Entre las torturas aplicadas estaban los ejercicios físicos, estar tres días de pie permitiendo estar 20 minutos en la cama sin dejarlos estirar, muestras de armas apuntando, posturas sexuales vejatorias, amenazas, amenazas sexuales a los detenidos, amenazas a terceras personas conocidas o amadas por los detenidos, la aplicación de la bolsa, donde la sensación de asfixia te hace perder el sentido, golpes con toallas mojadas para no dejar rastro…Y todas ellas aplicadas por miembros de la democrática Guardia Civil, ese cuerpo de seguridad del estado que es policial pero con reglamento militar. Los detenidos no eran etarras, eran ciudadanos de a pie con una ideología de autodeterminación para Euskal Herria y como tal no estaban entrenados en la guerra psicológica practicada por la Guardia Civil. Firmaron declaraciones autoinculpatorios de hechos que en la fase de instrucción del procedimiento e insisto, que no lo digo yo, que lo dice la Sentencia, no han quedado probados. El mismo Juez entiende las torturas porque los cinco acusados reconocían cosas inverosímiles y que los peritos de la Guardia Civil que han declarado en el Juicio como testigos no han podido probar.
Fuimos muchos los que nos manifestamos por el cierre del “Egunkaria”. Yo personalmente me manifesté en Catalunya y en Euskal Herria y pensé que el cierre del “Egunkaria” era una operación contra el euskera y en represión por los atentados de ETA y la “kale borroka”. Parece ser que no me equivoqué mucho porque el Juez dispone en la sentencia que se utilizó el euskera como arma arrojadiza, esto es, que la operación organizada para clausurar el “Egunkaria”, que posteriormente es tildada de inconstitucional en la sentencia, tenía un objetivo claro: acabar con el único diario en eusquera.
¿Y ahora qué?. Tenemos la sentencia absolutoria para los cinco donde se reconoce que fueron torturados, que declararon bajo coacción, amenaza y tortura y donde se declara inconstitucional el cierre del “Egunkaria”. ¿Se debe recompensar a los acusados injustamente?. Por una decisión de un juez basada en unos barruntes poco claros se ha “chapado” un periódico siete años. Cinco personas han sido detenidas, torturadas y encarceladas por un delito que no han cometido. Muchas personas se han quedado sin puesto de trabajo y el cierre del “Egunkaria” obligó a los imputados a seguir difundiendo la información en euskera a través del “Berria”.
No se ha ganado del todo la batalla, además no tenemos tiempo de celebrarla, vienen más y más duras. Ahora ya se ha anunciado recurso de apelación por parte de “Dignidad y Justicia”, al que no dudo que se sumará también la “Asociación de Víctimas del Terrorismo”. Insisten en que “Egunkaria” es una empresa de ETA. Que ellos recurran por ahí, los cincos absueltos también pueden recurrir en apelación por la condena en costas de las dos asociaciones, la diferencia es que los cinco se siguen jugando entre 12 y 14 años de prisión, las asociaciones sólo dinero. Estaré atento al devenir del tema y seguiremos escribiendo
Sólo una cosa más, y ya para acabar, dar la enhorabuena a los cinco miembros de la comunidad libertaria euskaldún, darnos la enhorabuena a todos los que salimos a la calle para reivindicar la libertad de expresión, dar la enhorabuena a los que tuvieron la idea de “Egunkaria Aurrera, Egunkaria endavant” y avisar de que la lucha sigue.
dimecres, de març 31, 2010
RICKY MARTIN ÉS HOMOSEXUAL...ME LA PELA
Mentre treballo al despatx tinc oberta la pàgina de varis diaris digitals de totes les ideologies i, de tant en tant, vaig fent una ullada a les darreres noticies. Sovint m´empenedeixo de restar tant atent a les noticies perquè em poso de mala lluna quan llegeixo algunes notícies, bé sigui per la dubtosa manera de redactar d´alguns periodistes marcats per la seva ideologia intoxicadora i servil, pels comentaris d´alguns lectors o per la noticia en si mateixa. Amb tot, si hi ha una cosa que m´emprenya molt més, que em treu de polleguera, és llegir una noticia en primera plana quan jo entenc que allò no hauria de ser ni noticia. Quan passen aquestes coses m´entra una mala òstia brutal. Em direu, doncs no la llegeixis Litus. Si ja ho sé, però m´indigno. Cadascú té les seves coses, les seves manies i les seves dèries... i jo tinc aquesta. Ahir se´m regiraven els budells quan llegia la noticia de l´atemptat terrorista al metro de Moscú al costat d´un gran titular on Ricky Martin reconeix la seva homosexualitat.
A mi me la pela que el Sr. Martin, paraula plana no aguda, sigui homosexual. Me la pelaria igualment si hagués dit que és heterosexual. Aquest tiu porta anys jugant amb la seva ambigüitat sexual perquè li reportava ingressos econòmics. Aquest paio tenia un gran públic femení que no el seguia precisament per la seva veu lírica ni per les seves lletres currades (recordeu l´un, dos, tres un pasito pa´lante Maria, un, dos tres, un pasito pa´tras) sinó pel seu físic, i tenia por que si reconeixia que era gay, aquestes mosses deixessin de seguir-lo. Molts diaris d´avui continuen fent-se ressó de la no-noticia. Aquest matí la SER m´ha despertat amb la noticia dels pebrots, però això sí, han tingut el detall de narrar-la en darrer lloc, però abans de recordar que avui el Barça juga amb l´Arsenal vuitens de final de la Champions.
Ara la seva carrera està bastant assentada, ja no depèn únicament del seu públic femení, i ha escrit un llibre de la seva vida que en breu sortirà a la venda, de manera que la millor manera de donar-se publicitat és “sortir de l´armari”, i el Sr. Martin com ho fa?...doncs penja al seu perfil de twitter un link on parla de la seva condició sexual i reconeix que li agranden els homes. Molt bé Enric, molt bé. Si ja em sembla patètic que algú hagi de “sortir de l´armari” (com odio aquest grup verbal), i explicar la seva condició sexual, encara em sembla més patètic que ho faci en una xarxa social i donant una explicació. Tu el que vols és donar morbo, a veure si hi ha algun desvirgagallines que es pensa que al teu llibre parlaràs d´experiències sexual i se´l compra.
Però no us amoïneu, Ricky no està sol. He llegit que altres personatges li han escrit mostres al seu “muro” i a la seva web missatges d´ànim i carinyo. Però sou tots gilipollas?. A que collons ve que Alejandro Sanz o Chayanne (un altre que es curra les lletres –Hay que ser torero, dejar el alma en el ruedo-) li escriguin un missatge, també filtrat a la premsa, curiós, on el recolzen i li donen ànims. Però ànims per a què?, per ser homosexual a algú se li ha de recolzar? per reconèixer la teva condició sexual a algú se li ha d´enviar un missatge d´ànim?. Els ànims es donen en moments de baixades d´ànim, de depressió, per enfermetats...però per dir que t´agrada un home, li has de donar ànim? Aneu a la merda tots!!!.
I cosa a part ja estan les explicacions que ha donat el Sr. Martin. Qué cony d´explicacions has de donar? i sobretot, per què cony has de dir que la teva homosexualitat és un do de Déu?. A Déu se la bufa la teva condició sexual i els dons que t´hagi pogut donar no estan en que t´agradin els tius o les ties. I si és un do, per què no l´has fet públic abans?. Si has fet públic la manca de do que tens per cantar, perquè no fer públic un do?
Acabo, no vull entrar en si actuacions com la del Sr. Martin perjudiquen la integració de l´homosexual en la societat, perquè trobo ultra lleig parlar d´integrar a algú per la seva condició sexual, però abstenint-me d´aquest pensament, crec que gestos com el d´aquest “cantant” perjudiquen a la població homosexual perquè se´ls està forçant a que reconeguin alguna cosa que jo com a heterosexual mai he hagut de reconèixer.
Salut i Bona Pasqua
A mi me la pela que el Sr. Martin, paraula plana no aguda, sigui homosexual. Me la pelaria igualment si hagués dit que és heterosexual. Aquest tiu porta anys jugant amb la seva ambigüitat sexual perquè li reportava ingressos econòmics. Aquest paio tenia un gran públic femení que no el seguia precisament per la seva veu lírica ni per les seves lletres currades (recordeu l´un, dos, tres un pasito pa´lante Maria, un, dos tres, un pasito pa´tras) sinó pel seu físic, i tenia por que si reconeixia que era gay, aquestes mosses deixessin de seguir-lo. Molts diaris d´avui continuen fent-se ressó de la no-noticia. Aquest matí la SER m´ha despertat amb la noticia dels pebrots, però això sí, han tingut el detall de narrar-la en darrer lloc, però abans de recordar que avui el Barça juga amb l´Arsenal vuitens de final de la Champions.
Ara la seva carrera està bastant assentada, ja no depèn únicament del seu públic femení, i ha escrit un llibre de la seva vida que en breu sortirà a la venda, de manera que la millor manera de donar-se publicitat és “sortir de l´armari”, i el Sr. Martin com ho fa?...doncs penja al seu perfil de twitter un link on parla de la seva condició sexual i reconeix que li agranden els homes. Molt bé Enric, molt bé. Si ja em sembla patètic que algú hagi de “sortir de l´armari” (com odio aquest grup verbal), i explicar la seva condició sexual, encara em sembla més patètic que ho faci en una xarxa social i donant una explicació. Tu el que vols és donar morbo, a veure si hi ha algun desvirgagallines que es pensa que al teu llibre parlaràs d´experiències sexual i se´l compra.
Però no us amoïneu, Ricky no està sol. He llegit que altres personatges li han escrit mostres al seu “muro” i a la seva web missatges d´ànim i carinyo. Però sou tots gilipollas?. A que collons ve que Alejandro Sanz o Chayanne (un altre que es curra les lletres –Hay que ser torero, dejar el alma en el ruedo-) li escriguin un missatge, també filtrat a la premsa, curiós, on el recolzen i li donen ànims. Però ànims per a què?, per ser homosexual a algú se li ha de recolzar? per reconèixer la teva condició sexual a algú se li ha d´enviar un missatge d´ànim?. Els ànims es donen en moments de baixades d´ànim, de depressió, per enfermetats...però per dir que t´agrada un home, li has de donar ànim? Aneu a la merda tots!!!.
I cosa a part ja estan les explicacions que ha donat el Sr. Martin. Qué cony d´explicacions has de donar? i sobretot, per què cony has de dir que la teva homosexualitat és un do de Déu?. A Déu se la bufa la teva condició sexual i els dons que t´hagi pogut donar no estan en que t´agradin els tius o les ties. I si és un do, per què no l´has fet públic abans?. Si has fet públic la manca de do que tens per cantar, perquè no fer públic un do?
Acabo, no vull entrar en si actuacions com la del Sr. Martin perjudiquen la integració de l´homosexual en la societat, perquè trobo ultra lleig parlar d´integrar a algú per la seva condició sexual, però abstenint-me d´aquest pensament, crec que gestos com el d´aquest “cantant” perjudiquen a la població homosexual perquè se´ls està forçant a que reconeguin alguna cosa que jo com a heterosexual mai he hagut de reconèixer.
Salut i Bona Pasqua
dilluns, de març 08, 2010
L´Ultradreta a Europa
L´any 1996, quan vaig començar a interesar-me per la Política, hi havia un personatge a França, Jean Marie Le Pen, President del partit Front Nationale (FN) , que em va cridar l´atenció perquè va ser el primer polític al que vaig sentir un discurs totalment racista sense enmascarar el que pensava i sense por a represàlies. La ideologia de Le Pen, qui va declarar al Mundial de França 1998 que li feia fàstic que la majoria dels jugadors de la selecció francesa de futbol fossin negres i que no cantessin la Marselleise, estava i està a les antípodes de la meva ideologia política, però llegia i rellegia totes les seves declaracions per la sorpresa que em causaven les coses que deia. Algun cop em vaig espantar i se´m va passar pel cap què passaria si algun dia un partit ultra dretà com el FN pogués tenir participació dins un govern demòcrata de qualsevol país Europeu. El partit de Le Pen va obtenir uns pobres resultats a les eleccions franceses de 1995 i per això pensava que la possibilitat que un partit ultra-dretà formés govern seria una utopia, però tot va canviar el 2002...i em vaig començar a acollonir.
A les eleccions franceses del 2002 el FN va arribar a la segona volta deixant fora el Partit Socialista Francés de Lionil Jospin. D´acord que el partit socialista francés estava en hores baixes (com ara, després de Segolene Royal), però un partit ultradretà 50 anys després de la caiguda del nazisme, es presentava a la presidència de França, havia deixat fora de la cursa electoral a un partit de la socialdemocràcia europea i esperava uns bons resultats electorals. Al final va guanyar Chirac i l´UMD, però l´alarma estava encesa: el FN havia iniciat un període de naixement de partits ultradretans arreu d´Europa.
El personatge de Le Pen va fer que en Europa sortissin més líders amb una ideologia ultradretana que arengaven tan a proletaris com a burgesos contra els nou vinguts en base a una ideologia ultra nacionalista que podríem definir com “Europa Tradicionalista i Blanca”. Pym Fortuin a Holanda, Jörg Hayder a Austria, els de sempre a Alemanya, descendents de Mussolini a Itàlia, Ynestrillas a España i, ull viu, Josep Anglada a Catalunya amb el partit Plataforma per Catalunya, són, o han estat exemples d´aquests líders que han agafat la bandera del racisme i que han reptat a la Justicia amb declaracions negacionistes de l´Holocaust, o declaracions vexatòries contra l´Islam.
Ara a Europa, després de l´assassinat de Fortuin i la mort de Hayder en accident de tràfic, el líder dels partits racistes és Geert Wilders. Wilders és el president del PVV holandés i que es presentarà a les eleccions del proper mes de Juny. La setmana passada va presentar el seu programa electoral, que el podem reduir a tres punts:
- Tancament immediat de totes les mesquites i col.legis islàmics que hi ha arreu d´Holanda.
- Tret al genoll a tots aquells delinqüents d´origen marroquí o que siguin holandesos però fills de marroquins. La pena per delinquir passaria a ser càstig físic enlloc de pena privativa de llibertat.
- Tasa de 1.000 euros anual per portar textualment, “draps al cap”. En clara alusió al vel islàmic. Les dones islàmiques que volguessin portat chador o vel haurien de pagar 1.000 euros l´any.
Wilders amb declaracions, prèviament estudiades com: “ res de integració. Assimilació de la cultura holandesa. Que portin vels i matin ovelles a casa seva, però que al carrer es comportin com els altres” o “Mahoma era un barbar, un pedòfil i assasí”, s´està guanyant proletaris i burgesos amb el discurs de la por: l´inmigrant és dolent perquè no vol treballar i vol delinquir, ens roben la feina, violen a les teves filles i volen imposar la seva cultura masclista eliminant la tradició holandesa, i a més són terroristes. Discurs senzill però capaç de captivar als votants fàcilment manipulables.
Abans de marxar només recordo que Hitler va guanyar les eleccions de 1932 i va arribar a ser Führer per sufragi popular.
No m´estenc més, gràcies als que llegiu i em poseu comentaris als privats del feisbuc o m´envieu mails, però preferiria que comentéssiu al blog.
A les eleccions franceses del 2002 el FN va arribar a la segona volta deixant fora el Partit Socialista Francés de Lionil Jospin. D´acord que el partit socialista francés estava en hores baixes (com ara, després de Segolene Royal), però un partit ultradretà 50 anys després de la caiguda del nazisme, es presentava a la presidència de França, havia deixat fora de la cursa electoral a un partit de la socialdemocràcia europea i esperava uns bons resultats electorals. Al final va guanyar Chirac i l´UMD, però l´alarma estava encesa: el FN havia iniciat un període de naixement de partits ultradretans arreu d´Europa.
El personatge de Le Pen va fer que en Europa sortissin més líders amb una ideologia ultradretana que arengaven tan a proletaris com a burgesos contra els nou vinguts en base a una ideologia ultra nacionalista que podríem definir com “Europa Tradicionalista i Blanca”. Pym Fortuin a Holanda, Jörg Hayder a Austria, els de sempre a Alemanya, descendents de Mussolini a Itàlia, Ynestrillas a España i, ull viu, Josep Anglada a Catalunya amb el partit Plataforma per Catalunya, són, o han estat exemples d´aquests líders que han agafat la bandera del racisme i que han reptat a la Justicia amb declaracions negacionistes de l´Holocaust, o declaracions vexatòries contra l´Islam.
Ara a Europa, després de l´assassinat de Fortuin i la mort de Hayder en accident de tràfic, el líder dels partits racistes és Geert Wilders. Wilders és el president del PVV holandés i que es presentarà a les eleccions del proper mes de Juny. La setmana passada va presentar el seu programa electoral, que el podem reduir a tres punts:
- Tancament immediat de totes les mesquites i col.legis islàmics que hi ha arreu d´Holanda.
- Tret al genoll a tots aquells delinqüents d´origen marroquí o que siguin holandesos però fills de marroquins. La pena per delinquir passaria a ser càstig físic enlloc de pena privativa de llibertat.
- Tasa de 1.000 euros anual per portar textualment, “draps al cap”. En clara alusió al vel islàmic. Les dones islàmiques que volguessin portat chador o vel haurien de pagar 1.000 euros l´any.
Wilders amb declaracions, prèviament estudiades com: “ res de integració. Assimilació de la cultura holandesa. Que portin vels i matin ovelles a casa seva, però que al carrer es comportin com els altres” o “Mahoma era un barbar, un pedòfil i assasí”, s´està guanyant proletaris i burgesos amb el discurs de la por: l´inmigrant és dolent perquè no vol treballar i vol delinquir, ens roben la feina, violen a les teves filles i volen imposar la seva cultura masclista eliminant la tradició holandesa, i a més són terroristes. Discurs senzill però capaç de captivar als votants fàcilment manipulables.
Abans de marxar només recordo que Hitler va guanyar les eleccions de 1932 i va arribar a ser Führer per sufragi popular.
No m´estenc més, gràcies als que llegiu i em poseu comentaris als privats del feisbuc o m´envieu mails, però preferiria que comentéssiu al blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)