divendres, de febrer 19, 2010

La democràcia acaba amb la política

Abans d´ahir Juli Capella, col.laborador del Periódico, va fer un editorial amb un tema que ja fa temps que jo el vinc pregonant als quatre vents: els partits polítics actuals s´estan carregant la democràcia i la democràcia que tenim està acabant amb la política. Us deixo l´enllaç de l´editorial.

www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=687894&idseccio_PK=1006

Sé que així sona fort, però m´explico: els partits polítics d´avui en dia s´han encarregat de reduir la política de tot un país a una única acció: el dipositar un vot en una urna cada quatre anys. Són pocs els reductes que encara fan política i es mobilitzen, es manifesten, convoquen, criden a la desobediència civil o inclús que agafen les armes per fer política, independentment del grau de moralitat que els hi volem donar.

A tota l´Europa Occidental la política ha quedat reduïda a dos partits en cada país, o tres en alguns casos, que han renunciat a la seva ideologia històrica i s´han anat cap al centre polític, allà on està la major bossa de votants per aconseguir un major número de vots i que els asseguri una continuïtat en el poder. Espanya és el millor exemple d´això: per un costat el PSOE, un partit que presumeix de ser socialista i obrer però que tant en els anys que va estar al poder 82-96 com a l´actualitat fa una política capitalista encoberta i que la setmana passada va voler que els “obrers” es jubilin als 67 anys. Per un altre costat el PP, hereu d´Alianza Popular i jo diria també d´UCD, un grupúscul de conservadors amb una política econòmica i social que tendeix al liberalisme centrista. Si agafeu el programa polític d´aquests dos partits, són molt similars, jo diria que pràcticament no hi cap diferència. El motiu, el que us he dit abans, tots dos partits passen dels extremismes d´esquerres i dretes i tendeixen cap al centre, allà on es dona la possibilitat de tirar la xarxa i pescar un major nombre de peixets. Estem davant del que els politòlegs britànics anomenen els catch-all-partys, partits que “contenten” a tots, no fan política de límits, no busquen agradar al votant, sinó que el que volen es desagradar el menys possible i per això es priven d´etzibar polítiques que revolucionin el mercat o la societat perquè això els farà perdre molts vots.

I per què dic que s´ha acabat la política?; perquè nosaltres hem deixat que aquests polítics s´apropiïn de la política, i ara ells fan les regles del que és política i del que no és política. Si jo crido que estic a favor de la lluita armada basca o escric en una paret que l´Holocaust no va existir, ja estic fora de la política que ells diuen que és política i per tant ja em poden il.legalitzar i treure´m fora de la vida política d´aquest país. Pel que fa a nosaltres, ja ens ha anat bé que cinc o cinc mil tius agafin les regnes de la política i que només ens preguntin cada quatre anys què ens ha semblat i què volem fer, perquè així tenim més temps per veure el Gran Hermano o per xerrar del Barça.

Aleshores, per què la democràcia no es bona?, no és que la democràcia sigui bona o dolenta, crec que la democràcia és el sistema menys dolent que hem creat, però això no vol dir que ja ens haguem de conformar.. A mi m´agradaria una participació política directa de la població en tots els assumptes que els afecten, no a través del referèndum com a Suècia, sinó a través de la construcció social i veïnal de les polítiques públiques a través dels Consells Populars que deïa la gran Hanna Arendt, com va fer l´ex URSS amb els soviets o els Comités en Defensa de la Revolución cubans, tot i que tant els soviets com els CDR es van convertir en centres de xivatos on denunciaven a tots aquells que estaven en contra del règim. Jo voldria un associacionisme veïnal que portés a terme les consultes populars que es volguessin al barri i que aquestes propostes adoptades per consens, majoria simple o qualificada fossin elevades a l´Ajuntament per tal que les tractés i que un cop entressin a l´agenda política es miressin les finestres d´oportunitats i es fes un seguiment d´una determinada política, aplicant-la tal i com el poble l´ha decidida.

Ara ja sé que pensareu que sóc un utòpic i que són pocs els que tenen consciència de política social i que perquè es pogués complir el que dic faria falta transparència política i compromís del poble...però a que seria un bon sistema?.

dimarts, de febrer 16, 2010

PER LA LLIBERTAT DEL DONUT

En primer lloc gràcies a tots aquells que aneu passant pel blog i em deixeu comentaris al privat del feisbuc, us els agraeixo, però alhora us demanaria que també els escriguéssiu, si no són personals, sota de l´entrada, a l´apartat comentaris. Potser us demanen que us doneu d´alta, no ho sé, però és un moment.

Sabeu, de fa anys, que sóc un boig dels croissants. M´és igual la mida, si estan farcits de xocolata, de coco, de crema, de sobrassada, de pernil i formatge, si no estan farcits, si tenen melmelada de prèssec per sobre o no, si estan molt fets, poc, si les puntes són cruixents o si són toves...Tot els croissants m´agraden. També sabeu que sóc (vaig ser) un boig dels Donuts de sucre i dels de xocolata però que fa tretze mesos la meva història amb els Donuts es va acabar i vaig dedicar-me únicament a gaudir amb els croissants.

Els motiu pel que vaig trencar amb el Donuts va ser principalment dues polítiques de Panrico: a) van treure al mercat un munt de productes relacionats amb el Donut com els American Donuts, los Mini-Donuts i Donuts amb sabor per fer la competència a la Dunkin (els donuts són bombón o de sucre però no tenen germans); b) van decidir embolcallar amb uns mini envasos els donuts perquè, segons ells, aguantaven millor el sabor... I una merda!!!. Aquí va ser quan més la van cagar perquè no puc entendre com collons la Panrico va acabar amb el donut de bar, en envàs de dotze, tots en el seu blíster, on demanaves un donut, te´l menjaves i pensaves...l´han fornejat aquest matí.

Quan Panrico va prendre aquesta decisió recordo que molta gent, encara que us sembli conya, es va mobilitzar: cartes a Panrico, consum responsable evitant productes Panrico, Grups al feisbuc demanant la llibertat del Donut, entrades a diferents blogs...publicitat a internet, sms... Recordo que amb algú de vosaltres, invaïts per l´esperit del vi, vàrem pensar en fer manifestacions, vagues de fam, escriure cartes a la Delegació del Govern a Barcelona, i al Síndic de Greuges demanant amparament constitucional pel dret del Donut a ser lliure. Jo a mode individual vaig deixar de consumir donuts als bars i, fins i tot, als súpers. Radicalment vaig passar dels donuts, amb tot el mal del meu cor, i em vaig dedicar en exclusiva al croissant, qui de moment, mai m´ha traït.

El que semblava una puta conya i una rabieta fruit de la coherència, ha acabat amb una política econòmica de les grans empreses de l´Estat Espanyol. Avui al periódico he pogut llegir la noticia que us adjunto en aquest link (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=687714&idseccio_PK=1021) i a on se´ns informa de que, tretze mesos després de que Panrico es gastés 35.000.000 d´euros en l´idea d´envasos individuals dels donuts, ha fet marxa endarrere i, a partir d´avui els bars han tornat a servir els Donuts lliures, sense envàs, en el seu blíster de dotze unitats, deixant el donut únic i envasat només per la venta en supermercats.

Independentment de la conya que això us pugui suscitar, penseu detingudament i veureu com el poder dels consumidors ha fet que una empresa canviï la seva política comercial preferint perdre 35.000.000 d´euros a perdre una quota de mercat com la que han perdut els darrers 13 mesos i que ja es curen de no informar en la noticia que us he adjuntat. Penseu en quines seran les seves pèrdues com per haver fet una inversió de 35 milions d´euros fa poc més d´un any i ara fer-se endarrere.

No perdem de vista que el canvi de Panrico ha vingut per actuacions mig en conya mig en serio (com aquesta entrada), desorganitzades, de ciutadans anònims i sense continuïtat en el temps. Això és una mostra de que si ens unim, planegem boicots selectius en diferents sectors de la societat i els fem repetitius en el temps, els consumidors som un lobby de poder acollonant. Ens els darrers temps hem pogut assistir a diversos boicots com a la Nike, per les manufactures a l´India, a la Fa, per la seva política d´ús de dones nues als seus anuncis, a la Nestlé, perquè segons deïen les seves plantacions de cacaus estaven fetes a partir de l´expulsió de reductes tribals. I no ens oblidem dels boicots polítics: recordo els boicots a McDonald´s a la guerra d´Iraq, que malament ho vaig passar tres mesos sense un big mac, a productes israelians,després de la tercera intifada i la masacre de gener de 2009 i el boicot que ens van fer des de l´Espanya a productes amb denominació d´origen catalana.

Insisteixo, independentment de les conyes, la noticia del Periódico d´avui és un triomf per a tots aquells que com jo, varem decidir, un bon dia, acollir-nos al nostre dret de consumir el que volem en resposta a una decisió que crèiem inacertada i sobretot en el meu cas inútil. És un exemple més de que la protesta la podem fer servir en tots els nivells de la piràmide social, és un exemple de que la política ha de ser ser activa i no només representativa, és un exemple de que als ciutadans sí que se´ns escolten si enlloc d´únicament votar prenem consciència del nostre poder quan hi ha unió social i cridem, sortim al carrer o reivindiquem com cadascú cregui convenient.

Avui a les 6 convido a Donuts al despatx...

dilluns, de febrer 15, 2010

Una de les persones amb més vida interior que he conegut, un dia em va dir: “ los treinta centímetros que separan tu cabeza de tu corazón es la distancia más larga del mundo”. Si us sóc sincer, jo tenia setze anys en aquell moment i no vaig fer gaire cas a aquella frase. Uns anys més tard vaig llegir que: “ A veces el corazón del hombre piensa en cosas que la razón desconoce”, i va ser en aquest moment quan em vaig recordar de la primera frase i la vaig pensar de manera més detinguda.

Des d´aleshores, crec que la societat es pot dividir entre aquells que actuen pensant amb el cor i aquells que actuen pensant amb el cap.

Entre els que pensen amb el cor estan aquells impulsius que no volen menjar-se el tarro i es tiren, de totes totes, a la piscina. Hi ha qui els veu com arriscats, hi ha qui els veu com a imprudents, però la veritat és que són admirables per la confiança que tenen en ells mateixos i en que tot els hi sortirà bé.

Per un altre costat tenim a aquells que actuen pensant amb el cap, que abans de prendre una decisió valoren els pros, els contres, pensen en què passarà si els hi surt bé, les conseqüències de si els hi surt malaments , miren l´objectiu, estudien el seu voltant. No es tiren si abans no comproven que hi ha una xarxa sota seu.Passen dies i dies abans de dir si o no; inclús passen dies i dies pensant en que han de fer per pensar en si diran sí o si diran no. Per alguns són pacients, per altres uns rajats caga-dubtes, però també és admirable la seva capacitat per no perdre els nervis i arribar a una conclusió prudent, meditada i molt raonada.

Jo la majoria de vegades penso amb el cor, i les decisions que he d´agafar, les prenc utilitzant un mínim de raó però molt de cor. No ens enganyem, no sempre m´ha sortit bé, hi ha decisions que m´han sortit malament, però ningú m´ha dit que si aquestes decisions les hagués pres amb el cap, m´hagueren sortit millor.

El xou ve quan en un determinat moment de la vida per unes circumstàncies qualsevol el que està acostumat a pensar amb el cor, ho ha de fer amb el cap i el que actua basant-se en el cap, ho ha de fer basant-se en el cor. Els motius poden ser diferents, però una mala experiència basada en un dels dos modes de pensar, et pot convertir en un “fan” absolut de l´altra manera de fer. Jo ara estic en un moment de canvi, en un moment de transició...Tinc un projecte meravellós entre mans i la persona que pren amb mi part en aquest projecte, a qui anomenarem Q-in, és de les persones que pensen amb el cap. Els que em coneixeu sabeu que no acostumo a canviar d´opinió amb facilitat, però Q-in m´ha donat unes raons molt profundes, i molt pensades (com no podia ser d´una altra manera) per basar el nostre projecte en decisions presses amb el cap. I jo, gustós i confiat en la seva manera de fer, les he acceptades, les he valorades com a molt positives i estic il.lusionat amb aquesta “nova” manera de prendre decisions. Si el projecte surt bé Q-in i jo passarem molt de temps junts, de manera que quina millor manera de començar el projecte que aprendre de la manera de fer d´un altre, enriquint-te, compartint, treballant conjuntament perquè surti bé...

Les decisions les anirem prenent al 50% i a mida que vagi avançant el temps. És a dir, el temps serà qui ens digui si el projecte el podem continuar o si no val la pena i l´abandonem. Jo, ja em coneixeu, temps endarrera m´hauria ficat dins del projecte sense valorar el que pogués dir el temps. M´hagués posat a treballar des del primer dia confiant en que sortiria bé però sobretot confiant en Q-in i en mi mateix. Em sento estrany quan és el temps qui m´ha de dir si he prendre part en un projecte o no...però el temps que collons sap de mi???. Doncs resulta que a mi em coneix només des de fa vint-i-nou anys, però ha vist mil milions de projectes com el que tenim entre mans i aquí sí que em porta tota una eternitat d’avantatge, de manera que el que diu Q-in sembla bastant lògic. Anirem a poc a poc, a un ritme de tempos que el marcarem nosaltres. Bé, nosaltres no, perquè jo em conec i d´avui a demà no puc canviar la meva impaciència ni la meva impulsibitat. Jo li deixo a Q-in que digui com avancem, quan i quant...Ara em toca deixar-me portar per la confiança que li tinc i que s´ha guanyat.

A més, sincerament, també crec que anant a poc a poc, prenent les decisions amb el cap i en funció del que digui el temps m´ajudarà, perquè si el projecte surt malament el podem abandonar sense necessitat de que la meva amistat amb Q-in es vegi afectada.Si em fico en el projecte de ple puc perdre quelcom més que somnis i il.lusions i és la persona de Q-in, a qui conec des de fa tant de temps, que pràcticament coneix tota la meva vida.

Ja us aniré explicant més coses sobre el projecte perquè de moment no puc, però creieu-me quan us dic que val la pena.

dijous, de febrer 11, 2010

El pres 466/64

Darrerament crec que hi ha uns determinats personatges històrics, sobretot del darrer quart del segle XX, als que la història, o la recent història millor dit, no els ha reconegut tota la importància que han tingut en el devenir del nostre món a les acaballes del passat segle. Penso en Gorbatxov, Thatcher, Giscard d´Estaign, Jimmy Carter...però sobretot penso en Nelson Mandela.

Avui vull escriure una miqueta de Nelson Mandela. Per què avui?, perquè avui fa 20 anys que va sortir de presó després de passar-se´n 27 anys allà a dins.

La història política de Mandela comença a la facultat, com la majoria del polítics actuals. Ell no havia d´anar a la Universitat perquè era el successor del cap de la tribu dels Xosa, però va renunciar a aquests drets i va anar a la Facultat de Dret llicenciant-se en 1942. Influït per la política que es viu a les Universitats o s’ensenyen lleis, el 1944 va ingressar al Congrés Nacional Africà. El CNA era un moviment en contra de l´opressió dels negres sudafricans amb una ideologia socialista, nacionalista, antirracista i antiimperialista.

Un mal dia de 1948 va arribar al poder el Partit Nacional de Sudàfrica, un partit polític ultra racista que va institucionalitzar la segregació racial i la va elevar a la categoria de política pública. Davant d´aquest nou partit el CNA, seguint les passes de Gandhi a l´Índia va practicar una resistència pacífica, una lluita no violenta i la desobediència civil. Per la practica de la resistència no violenta, Mandela va passar tres anys a presó on va establir les tesis per obtenir l´Estat que ell volia, un Estat multirracial, igualitari, democràtic, basat en una reforma agrària i en un política de redistribució social.

El Partit Nacional anat més enllà en la seva política de segregació racial, va crear les conegudes reserves o bantustanes. En tota Sud-àfrica es van crear 7 bantustanes on havien d´anar totes les persones negres que vivien a Sud-àfrica. Amb aquesta norma es prohibia el dret a la lliure circulació dels negres a Sud-àfrica. Com era d´esperar el CNA va respondre amb manifestacions que van ser contestades brutalment per les forces de l´ordre del Partit Nacional. Com també era d´esperar el CNA va deixar de banda la resistència pacífica i va començar a practicar la lluita armada contra el Partit Nacional i els seus interessos, trobant recursos econòmics i militars en els països veïns.

En un acte terrorista va ser detingut Nelson Mandela, a partir d´aquell moment conegut com el pres 466/64, va ser condemnat a cadena perpetua. Part de la comunitat internacional des del mateix 1964, any del seu empresonament, va demanar la llibertat de Mandela, però el govern sud-africà no en feia cas. Pel govern del Partit Nacional Mandela era més corcó dins de la presó que no fora perquè s’estava convertint en un màrtir de la lluita per les llibertats. i el poble li estava agafant autèntica devoció. A mes, la seva dona va agafar el relleu en la lluita per la llibertat i el cognom Mandela acollonia per la quantitat de persones que podia reunir. Veient el govern del Partit Nacional que Mandela s´estava convertint en un ídol internacional a l´alçada del Che, en 1984 li van proposar deixar-lo en llibertat a canvi de que s´anés a viure a un bantustane. Mandela es va negar tot i portar ja 21 anys tancat a la presó.

En 1991 Frederik de Klerk, president de Sud-àfrica amb el PN, va deixar en llibertat a Mandela i entre els dos van teixir la transició del seu país cap a la democràcia. Per aquest motiu el dos van guanyar el nobel de la pau en 1993. Un any més tard, Mandela va guanyar les eleccions a President de Sud-àfrica i com a mostra de la fraternitat interracial va anomenar sots-president al mateix Frederik de Klerk.

dimecres, de febrer 10, 2010

TORNO A L´ACTIVITAT BLOGGERA

Ens els darrers quatre anys he pogut expressar els meus sentiments, les meves inquietuds en un fotolog i en un “space”. El fotolog el vaig crear el 2006 perquè em vaig contagiar de la febre bloggera dels meus col.legues. Ells deien coses al seu fotolog que a mi m´agradaven, i vaig pensar que jo també tenia quelcom a dir a aquell que em volgués llegir per internet. De seguida vaig comprovar que la meva incontinència a l´hora d´expressar i de parlar era un problema al fotolog perquè l´espai era limitat, i no hi ha cosa que més em toqui la pera que se´m limiti. Vaig trobar una solució: seguint l´exemple del Reno, del Pau, del Raül, de l´Uri...vaig fer-me un blog. Allà no hi havia límit per escriure, podia penjar fotos, podia fer classificacions de llibres, anunciava els blogs d´amics...Durant uns mesos va ser la meva via d´escapament en temes de feina, d´estudis, de parella. Vaig escriure de política, de religió, d’experiències viscudes, de menjar, d´amor i d´odi...però un dia se´m van acabar les ganes de continuar escrivint, les ganes de continuar expressant, fins i tot, se´m van acabar les idees...Massa coses per fer, massa canvis en la meva vida de cop, massa il.lusions, massa de tot...i com sempre en aquestes situacions, l´oblidat és un mateix i el que ell viu i pensa.

Ja sense activitat bloggera vaig continuar caminant per la vida seduït per la bellesa d´un camí que m´havien dit. Era un camí que m´il.lusionava i on les primeres passes, sincerament, em van enamorar. El que no em van explicar és que en aquell camí hi havia una pedra molt gran que, algú abans que jo, l´havia plantada allà, i que feia molt difícil el seu pas. Una pedra en el camí sovint, potser massa sovint, ens és motiu per deixar de caminar, de tornar endarrere i intentar cercar un altre camí lliure de pedres. Una pedra en el camí potser és motiu per abandonar el camí i, si mirem el nostre passat, potser hem abandonat camins perquè a l´horitzó hem vist pedres massa altes per nosaltres. Jo em vaig quedar paralitzat quan vaig veure la pedra. He estat un temps mirant-la, bloquejat per la seva magnitud, acollonit per no saber cap a on aniria ara, penedint-me un cop i un altre d´haver escollit aquell camí. La pedra no s´ha mogut d´allà en temps, he dormit al seu costat, en moltes ocasions m´ha tapat la llum del sol i m´ha donat més ombra de la que necessitava, en altres ocasions, perquè no dir-ho m´ha servit de coixí i, inclús, en ocasions m´ha fet de manta, tapant-me del fred.

Afortunadament, fa temps que amb els que m´estimen, hem pogut fer una escletxa a la pedra, una escletxa estreta, que gairebé no em deixa passar però que de ben segur amb el temps es farà més gran. La setmana passada per primer cop, en temps, vaig veure més enllà de la pedra. El cap de setmana em va semblar veure que darrere de la pedra hi ha un bosc verd amb fruits vermells, arbres marrons i un cel blau que deixa espai a un sol vermell i groc. Estic inquiet per arribar allà, al bosc, però com ja us he dit l’escletxa de la roca és petita i he de fer les mil i una cabrioles per sortir-ne. No sé quan en sortiré del tot, si demà, demà passat, la setmana vinent, ara ja és igual perquè la pedra resta trencada en un tros suficient com per passar.

Començo un camí on trobaré més pedres, segur, i que seran benvingudes perquè he descobert que les pedres en el camí t’ajuden a conèixer-te millor i que només quan trobes una pedra gran valores la potència de salt de les teves cames; una potència sovint desconeguda per un mateix. Tinc ganes de tornar a expressar, de tornar a dir, de tornar a opinar, de continuar llençant pedres darrera de la barricada, de tornar a cridar, de tornar a compartir, de tornar a primera línia de foc... de tornar a viure.

Benvinguts a casa vostra