TORNO A L´ACTIVITAT BLOGGERA

Ens els darrers quatre anys he pogut expressar els meus sentiments, les meves inquietuds en un fotolog i en un “space”. El fotolog el vaig crear el 2006 perquè em vaig contagiar de la febre bloggera dels meus col.legues. Ells deien coses al seu fotolog que a mi m´agradaven, i vaig pensar que jo també tenia quelcom a dir a aquell que em volgués llegir per internet. De seguida vaig comprovar que la meva incontinència a l´hora d´expressar i de parlar era un problema al fotolog perquè l´espai era limitat, i no hi ha cosa que més em toqui la pera que se´m limiti. Vaig trobar una solució: seguint l´exemple del Reno, del Pau, del Raül, de l´Uri...vaig fer-me un blog. Allà no hi havia límit per escriure, podia penjar fotos, podia fer classificacions de llibres, anunciava els blogs d´amics...Durant uns mesos va ser la meva via d´escapament en temes de feina, d´estudis, de parella. Vaig escriure de política, de religió, d’experiències viscudes, de menjar, d´amor i d´odi...però un dia se´m van acabar les ganes de continuar escrivint, les ganes de continuar expressant, fins i tot, se´m van acabar les idees...Massa coses per fer, massa canvis en la meva vida de cop, massa il.lusions, massa de tot...i com sempre en aquestes situacions, l´oblidat és un mateix i el que ell viu i pensa.

Ja sense activitat bloggera vaig continuar caminant per la vida seduït per la bellesa d´un camí que m´havien dit. Era un camí que m´il.lusionava i on les primeres passes, sincerament, em van enamorar. El que no em van explicar és que en aquell camí hi havia una pedra molt gran que, algú abans que jo, l´havia plantada allà, i que feia molt difícil el seu pas. Una pedra en el camí sovint, potser massa sovint, ens és motiu per deixar de caminar, de tornar endarrere i intentar cercar un altre camí lliure de pedres. Una pedra en el camí potser és motiu per abandonar el camí i, si mirem el nostre passat, potser hem abandonat camins perquè a l´horitzó hem vist pedres massa altes per nosaltres. Jo em vaig quedar paralitzat quan vaig veure la pedra. He estat un temps mirant-la, bloquejat per la seva magnitud, acollonit per no saber cap a on aniria ara, penedint-me un cop i un altre d´haver escollit aquell camí. La pedra no s´ha mogut d´allà en temps, he dormit al seu costat, en moltes ocasions m´ha tapat la llum del sol i m´ha donat més ombra de la que necessitava, en altres ocasions, perquè no dir-ho m´ha servit de coixí i, inclús, en ocasions m´ha fet de manta, tapant-me del fred.

Afortunadament, fa temps que amb els que m´estimen, hem pogut fer una escletxa a la pedra, una escletxa estreta, que gairebé no em deixa passar però que de ben segur amb el temps es farà més gran. La setmana passada per primer cop, en temps, vaig veure més enllà de la pedra. El cap de setmana em va semblar veure que darrere de la pedra hi ha un bosc verd amb fruits vermells, arbres marrons i un cel blau que deixa espai a un sol vermell i groc. Estic inquiet per arribar allà, al bosc, però com ja us he dit l’escletxa de la roca és petita i he de fer les mil i una cabrioles per sortir-ne. No sé quan en sortiré del tot, si demà, demà passat, la setmana vinent, ara ja és igual perquè la pedra resta trencada en un tros suficient com per passar.

Començo un camí on trobaré més pedres, segur, i que seran benvingudes perquè he descobert que les pedres en el camí t’ajuden a conèixer-te millor i que només quan trobes una pedra gran valores la potència de salt de les teves cames; una potència sovint desconeguda per un mateix. Tinc ganes de tornar a expressar, de tornar a dir, de tornar a opinar, de continuar llençant pedres darrera de la barricada, de tornar a cridar, de tornar a compartir, de tornar a primera línia de foc... de tornar a viure.

Benvinguts a casa vostra