dijous, d’abril 22, 2010

Transició a Ruanda, memòria històrica i altres coses que es fumen

Diumenge vaig veure el documental de 30 minuts sobre Rwanda i la seva transició cap a la pau després del genocidi de l´ètnia “tutsi” a mans de l´ètnia “hutu”. Us adjunto el link del programa i si teniu 20 minuts us el recomano que el veieu.

http://www.tv3.cat/videos/2841110/30-minuts

A Ruanda es troba la tribu dels Banyaruanda. Aquesta tribu està composada per dues ètnies: hutus i tutsis. Després d´anys de picabaralles internes entre ambdues ètnies, no només a Rwanda, sinó també a Burundi, l´Abril de 1994 les faccions més extremes del hutus van decidir acabar amb tots els tutsis de Ruanda, segons dèien, perquè els tutsis pensaven fer el mateix amb ells. L´exèrcit ruandés (de majoria hutu) va entrenar les milicies hutus (interhamwe) en el combat i milions de tutsis van començar a ser esperonats per programas de televisió com “Radio Televisió Lliure de les Mil Colines” a acabar amb els tutsis i amb els hutus moderats que no volien participar en el genocidi.

La resposta de la gent hutu no es va fer esperar i en tres setmanes i mitja van assassinar a 1.000.000 de tutsis. Segons s´ha sabut més tard, el finançament pel genocidi va venir a través de les ajudes internacionals de l´FMI o del Banc Mundial. Es van invertir 4.500.000 de dòlars en comprar matxets, ganivets, pales, destrals o martells, res de pistoles ni metralletes. Dit això queda clar la crueltat del genocidi ja que era com una caça de tutsis, que quan se´ls trobava, se´ls rodejava i començaven a clavar cops de martell, de pala o de matxets fins que moria.

Al meu camp de treball a Tanzània, recordo que gent de la tribu amb la que convivia em deien que el més comú en aquell genocidi, era que els hutus entressin a un poble i que comencessin a cercar tutsis i a violar i a matar-los indiscriminadament amb l´escarni que he comentat més a dalt. A nosaltres amb la nostra mentalitat europea ens sobta que un genocidi d´aquestes característiques es pugui donar de la nit al dia, amb tot, convé saber que l´essència tribal en Ruanda, com a la resta d´Àfrica, es porta dins del cor (aquí portem la del nostre equip de futbol) i si els caps hutus et diuen que has de matar a tutsis, ho fas i punt. Tant se val que l´hutu sigui el teu veí, el teu mestre, aquell qui et ven la llet o qui t´ha donat allotjament a l´orfanat, la teva consigna es matar i ho has de fer.


El nou govern radical que van imposar els hutus durant el genocidi, va caure a mitjans de Juliol del mateix any gràcies a l´apoderament de la ciutat de Kigali per part del Front Patriòtic Ruandés. Això va obligar a que els hutus que havien practicat el genocidi haguessin de fugir de Ruanda cames ajudeu-me. Més de 2.000.000 d´hutus es van refugiar a Goma, a la República Democràtica del Congo (Zaire), formant el camp de refugiats més gran que s´ha conegut fins el moment. És curiós com els assassins van acabar sent refugiats i estant sota la protecció de les NN.UU.

La meva intenció amb aquesta entrada no és explicar el genocidi, sinó el procés de construcció de la nova societat entre hutus i tutsis sabent que el que el teu veí, el teu mestre, aquell que t´ha venut la llet o qui et dona allotjament a l´orfanat és qui va matar al teu pare, als teus set germans o qui va violar a la teva germana i després la va obrir en canal. A nosaltres, un altre cop influenciats per la mentalitat europea, ens es difícil pensar en una reconciliació. Aquí a Espanya han passat 70 anys de la Guerra Civil i avui, més que mai, es veu que Espanya no està per reconciliar-se. Igualment succeeix als països que van formar part de la URSS o amb els alemanys i també amb els xilens o argentins que també saben de dictadures.

Com s´està fent la reconciliació a Ruanda? I per què els hi està sortint tan bé?. El primer de tot passa per no amagar el que va succeir fa setze anys. Milers de refugiats hutus al Congo tornen al seu pais, a Ruanda, i el primer que van es tornar amb el cap cot per la vergonya del que van fer amb els tutsis. Després voluntàriament se sotmeten a un judici on reconeixen a les persones del seu poblat que van assassinar. Aquí cal recordar que es mataven entre veïns, de manera que tots saben a qui van matar i a qui van violar. Un cop han reconegut els fets en presència dels familiars vius que queden d´aquells morts, se´ls condemna a demanar perdó a aquells familiars (ho fan en aquell moment) i a indemnitzar en quanties racionals a les famílies. A més les penes privatives de llibertat acostumen a ser mínimes i es donen més les penes de treballs en benefici de la comunitat. Un cop els familiars tutsis dels assassinats els hi perdonen, comença una nova vida tant per l´assassí com pel familiar de l´assassinat i, segons vaig poder veure, la seva relació és com si res hagués passat fa setze anys.

Des del meu punt de vista i pel que vaig poder veure al documental, aquí el cristianisme té molt a veure. El cristianisme ens diu que perdonem 70 vegades 7 i els tutsis de Ruanda, de majoria cristiana, veuen en el perdó la misericòrdia que predica Déu amb els que ens ofenen. Bé sigui per sentiment cristià, bé sigui per sentiment de voler començar de nou tinc enveja de Ruanda. Poso la situació de Ruanda en comparació amb la nostra Espanya de la Guerra Civil i veig que ells en quinze anys han avançat molt més que nosaltres en 70. Ells veuen el perdó com una cosa senzilla i molt més important que el ressarciment econòmic. No veuen en la Justícia la revenja contra qui ha assassinat als meus, sinó l´inici d´una nova vida on és necessari reconèixer els fets, informar de a qui vas assassinar i demanar perdó.

Tinc ganes d´escriure sobre la Memòria Històrica, sobre el meu avi “maquis”, sobre Garzón, el seu processament, el “sindicat” ultradretà Manos Limpias, la Falange, els sindicats de recolzament, les arengues argentines i xilenes cap a Garzón i tota aquesta manipulació que estem vivint les darreres setmanes...però no tinc temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada