Mentre treballo al despatx tinc oberta la pàgina de varis diaris digitals de totes les ideologies i, de tant en tant, vaig fent una ullada a les darreres noticies. Sovint m´empenedeixo de restar tant atent a les noticies perquè em poso de mala lluna quan llegeixo algunes notícies, bé sigui per la dubtosa manera de redactar d´alguns periodistes marcats per la seva ideologia intoxicadora i servil, pels comentaris d´alguns lectors o per la noticia en si mateixa. Amb tot, si hi ha una cosa que m´emprenya molt més, que em treu de polleguera, és llegir una noticia en primera plana quan jo entenc que allò no hauria de ser ni noticia. Quan passen aquestes coses m´entra una mala òstia brutal. Em direu, doncs no la llegeixis Litus. Si ja ho sé, però m´indigno. Cadascú té les seves coses, les seves manies i les seves dèries... i jo tinc aquesta. Ahir se´m regiraven els budells quan llegia la noticia de l´atemptat terrorista al metro de Moscú al costat d´un gran titular on Ricky Martin reconeix la seva homosexualitat.
A mi me la pela que el Sr. Martin, paraula plana no aguda, sigui homosexual. Me la pelaria igualment si hagués dit que és heterosexual. Aquest tiu porta anys jugant amb la seva ambigüitat sexual perquè li reportava ingressos econòmics. Aquest paio tenia un gran públic femení que no el seguia precisament per la seva veu lírica ni per les seves lletres currades (recordeu l´un, dos, tres un pasito pa´lante Maria, un, dos tres, un pasito pa´tras) sinó pel seu físic, i tenia por que si reconeixia que era gay, aquestes mosses deixessin de seguir-lo. Molts diaris d´avui continuen fent-se ressó de la no-noticia. Aquest matí la SER m´ha despertat amb la noticia dels pebrots, però això sí, han tingut el detall de narrar-la en darrer lloc, però abans de recordar que avui el Barça juga amb l´Arsenal vuitens de final de la Champions.
Ara la seva carrera està bastant assentada, ja no depèn únicament del seu públic femení, i ha escrit un llibre de la seva vida que en breu sortirà a la venda, de manera que la millor manera de donar-se publicitat és “sortir de l´armari”, i el Sr. Martin com ho fa?...doncs penja al seu perfil de twitter un link on parla de la seva condició sexual i reconeix que li agranden els homes. Molt bé Enric, molt bé. Si ja em sembla patètic que algú hagi de “sortir de l´armari” (com odio aquest grup verbal), i explicar la seva condició sexual, encara em sembla més patètic que ho faci en una xarxa social i donant una explicació. Tu el que vols és donar morbo, a veure si hi ha algun desvirgagallines que es pensa que al teu llibre parlaràs d´experiències sexual i se´l compra.
Però no us amoïneu, Ricky no està sol. He llegit que altres personatges li han escrit mostres al seu “muro” i a la seva web missatges d´ànim i carinyo. Però sou tots gilipollas?. A que collons ve que Alejandro Sanz o Chayanne (un altre que es curra les lletres –Hay que ser torero, dejar el alma en el ruedo-) li escriguin un missatge, també filtrat a la premsa, curiós, on el recolzen i li donen ànims. Però ànims per a què?, per ser homosexual a algú se li ha de recolzar? per reconèixer la teva condició sexual a algú se li ha d´enviar un missatge d´ànim?. Els ànims es donen en moments de baixades d´ànim, de depressió, per enfermetats...però per dir que t´agrada un home, li has de donar ànim? Aneu a la merda tots!!!.
I cosa a part ja estan les explicacions que ha donat el Sr. Martin. Qué cony d´explicacions has de donar? i sobretot, per què cony has de dir que la teva homosexualitat és un do de Déu?. A Déu se la bufa la teva condició sexual i els dons que t´hagi pogut donar no estan en que t´agradin els tius o les ties. I si és un do, per què no l´has fet públic abans?. Si has fet públic la manca de do que tens per cantar, perquè no fer públic un do?
Acabo, no vull entrar en si actuacions com la del Sr. Martin perjudiquen la integració de l´homosexual en la societat, perquè trobo ultra lleig parlar d´integrar a algú per la seva condició sexual, però abstenint-me d´aquest pensament, crec que gestos com el d´aquest “cantant” perjudiquen a la població homosexual perquè se´ls està forçant a que reconeguin alguna cosa que jo com a heterosexual mai he hagut de reconèixer.
Salut i Bona Pasqua
dimecres, de març 31, 2010
dilluns, de març 08, 2010
L´Ultradreta a Europa
L´any 1996, quan vaig començar a interesar-me per la Política, hi havia un personatge a França, Jean Marie Le Pen, President del partit Front Nationale (FN) , que em va cridar l´atenció perquè va ser el primer polític al que vaig sentir un discurs totalment racista sense enmascarar el que pensava i sense por a represàlies. La ideologia de Le Pen, qui va declarar al Mundial de França 1998 que li feia fàstic que la majoria dels jugadors de la selecció francesa de futbol fossin negres i que no cantessin la Marselleise, estava i està a les antípodes de la meva ideologia política, però llegia i rellegia totes les seves declaracions per la sorpresa que em causaven les coses que deia. Algun cop em vaig espantar i se´m va passar pel cap què passaria si algun dia un partit ultra dretà com el FN pogués tenir participació dins un govern demòcrata de qualsevol país Europeu. El partit de Le Pen va obtenir uns pobres resultats a les eleccions franceses de 1995 i per això pensava que la possibilitat que un partit ultra-dretà formés govern seria una utopia, però tot va canviar el 2002...i em vaig començar a acollonir.
A les eleccions franceses del 2002 el FN va arribar a la segona volta deixant fora el Partit Socialista Francés de Lionil Jospin. D´acord que el partit socialista francés estava en hores baixes (com ara, després de Segolene Royal), però un partit ultradretà 50 anys després de la caiguda del nazisme, es presentava a la presidència de França, havia deixat fora de la cursa electoral a un partit de la socialdemocràcia europea i esperava uns bons resultats electorals. Al final va guanyar Chirac i l´UMD, però l´alarma estava encesa: el FN havia iniciat un període de naixement de partits ultradretans arreu d´Europa.
El personatge de Le Pen va fer que en Europa sortissin més líders amb una ideologia ultradretana que arengaven tan a proletaris com a burgesos contra els nou vinguts en base a una ideologia ultra nacionalista que podríem definir com “Europa Tradicionalista i Blanca”. Pym Fortuin a Holanda, Jörg Hayder a Austria, els de sempre a Alemanya, descendents de Mussolini a Itàlia, Ynestrillas a España i, ull viu, Josep Anglada a Catalunya amb el partit Plataforma per Catalunya, són, o han estat exemples d´aquests líders que han agafat la bandera del racisme i que han reptat a la Justicia amb declaracions negacionistes de l´Holocaust, o declaracions vexatòries contra l´Islam.
Ara a Europa, després de l´assassinat de Fortuin i la mort de Hayder en accident de tràfic, el líder dels partits racistes és Geert Wilders. Wilders és el president del PVV holandés i que es presentarà a les eleccions del proper mes de Juny. La setmana passada va presentar el seu programa electoral, que el podem reduir a tres punts:
- Tancament immediat de totes les mesquites i col.legis islàmics que hi ha arreu d´Holanda.
- Tret al genoll a tots aquells delinqüents d´origen marroquí o que siguin holandesos però fills de marroquins. La pena per delinquir passaria a ser càstig físic enlloc de pena privativa de llibertat.
- Tasa de 1.000 euros anual per portar textualment, “draps al cap”. En clara alusió al vel islàmic. Les dones islàmiques que volguessin portat chador o vel haurien de pagar 1.000 euros l´any.
Wilders amb declaracions, prèviament estudiades com: “ res de integració. Assimilació de la cultura holandesa. Que portin vels i matin ovelles a casa seva, però que al carrer es comportin com els altres” o “Mahoma era un barbar, un pedòfil i assasí”, s´està guanyant proletaris i burgesos amb el discurs de la por: l´inmigrant és dolent perquè no vol treballar i vol delinquir, ens roben la feina, violen a les teves filles i volen imposar la seva cultura masclista eliminant la tradició holandesa, i a més són terroristes. Discurs senzill però capaç de captivar als votants fàcilment manipulables.
Abans de marxar només recordo que Hitler va guanyar les eleccions de 1932 i va arribar a ser Führer per sufragi popular.
No m´estenc més, gràcies als que llegiu i em poseu comentaris als privats del feisbuc o m´envieu mails, però preferiria que comentéssiu al blog.
A les eleccions franceses del 2002 el FN va arribar a la segona volta deixant fora el Partit Socialista Francés de Lionil Jospin. D´acord que el partit socialista francés estava en hores baixes (com ara, després de Segolene Royal), però un partit ultradretà 50 anys després de la caiguda del nazisme, es presentava a la presidència de França, havia deixat fora de la cursa electoral a un partit de la socialdemocràcia europea i esperava uns bons resultats electorals. Al final va guanyar Chirac i l´UMD, però l´alarma estava encesa: el FN havia iniciat un període de naixement de partits ultradretans arreu d´Europa.
El personatge de Le Pen va fer que en Europa sortissin més líders amb una ideologia ultradretana que arengaven tan a proletaris com a burgesos contra els nou vinguts en base a una ideologia ultra nacionalista que podríem definir com “Europa Tradicionalista i Blanca”. Pym Fortuin a Holanda, Jörg Hayder a Austria, els de sempre a Alemanya, descendents de Mussolini a Itàlia, Ynestrillas a España i, ull viu, Josep Anglada a Catalunya amb el partit Plataforma per Catalunya, són, o han estat exemples d´aquests líders que han agafat la bandera del racisme i que han reptat a la Justicia amb declaracions negacionistes de l´Holocaust, o declaracions vexatòries contra l´Islam.
Ara a Europa, després de l´assassinat de Fortuin i la mort de Hayder en accident de tràfic, el líder dels partits racistes és Geert Wilders. Wilders és el president del PVV holandés i que es presentarà a les eleccions del proper mes de Juny. La setmana passada va presentar el seu programa electoral, que el podem reduir a tres punts:
- Tancament immediat de totes les mesquites i col.legis islàmics que hi ha arreu d´Holanda.
- Tret al genoll a tots aquells delinqüents d´origen marroquí o que siguin holandesos però fills de marroquins. La pena per delinquir passaria a ser càstig físic enlloc de pena privativa de llibertat.
- Tasa de 1.000 euros anual per portar textualment, “draps al cap”. En clara alusió al vel islàmic. Les dones islàmiques que volguessin portat chador o vel haurien de pagar 1.000 euros l´any.
Wilders amb declaracions, prèviament estudiades com: “ res de integració. Assimilació de la cultura holandesa. Que portin vels i matin ovelles a casa seva, però que al carrer es comportin com els altres” o “Mahoma era un barbar, un pedòfil i assasí”, s´està guanyant proletaris i burgesos amb el discurs de la por: l´inmigrant és dolent perquè no vol treballar i vol delinquir, ens roben la feina, violen a les teves filles i volen imposar la seva cultura masclista eliminant la tradició holandesa, i a més són terroristes. Discurs senzill però capaç de captivar als votants fàcilment manipulables.
Abans de marxar només recordo que Hitler va guanyar les eleccions de 1932 i va arribar a ser Führer per sufragi popular.
No m´estenc més, gràcies als que llegiu i em poseu comentaris als privats del feisbuc o m´envieu mails, però preferiria que comentéssiu al blog.
dilluns, de març 01, 2010
Cuba, vagues de fam i la dictadura
A mi, com a la majoria de gent, em costa criticar allò en el que crec i en el que m´agrada o participio. M´explico: si el Barça no juga bé, jo ho sé, però em costarà reconèixer-ho o no m´agradarà que ningú m´ho digui...Si el partit polític al que voto fa una política pública que no la entenc, em ratllaré i desproticaré en el meu interior d´aquell polític, però públicament em costarà expressar-ho. Similar em pot succeir amb un moviment social que recolzo i que signa un manifest amb el que no estic d´acord o un grup de música que fa una declaració periodística que la trobo fora de lloc... Em sembla que Soraya Sáenz de Santamaria ho va definir bé fa uns mesos quan la UE va criticar a Zapatero per la seva política económica: “mi hijo es tonto, lo ha hecho mal pero solo le riño yo y no dejo que nadie me diga lo mal que lo hace” .
La anterior sensació sempre la he tinguda amb la situació política de Cuba i el govern de Castro. Ja ho sabeu i no cal que ens enganyem: em considero una persona de esquerres, de l´esquerra de veritat no de la del PSOE i la possibilitat de que hi hagués un reducte del planeta on s´apliqués una política amb la que estic d´acord, m´agrada, però matitzarem. Personalment no crec en tot el pensament marxista; hi ha parts de la teoria de Marx, com la fase final de la dictadura del proletariat, on es toca amb l´anarquia més bakuniana, que avui en dia no tindrien raó de ser, però és impossible estar al 100% d´acord amb una ideologia política.
Com us deia, que em costa criticar la dictadura cubana: quan em parlaven de la manca de llibertat a Cuba jo deia que a la dictadura de Fulgencio Batista tampoc hi havia llibertat; quan em parlen de les dificultats per sortir de l´illa jo dic que si et donen de manera gratuïta una molt bona educació universitària, no pots anar a lucrar-te a casa dels yankis o a l´Europa capitalista; quan em parlàveu de la situació econòmica a Cuba i que les noietes es prostitueixen per un pot de xampú, jo us deia que allà ningú passa gana per les cartilles de racionament i que qui es prostitueix es perquè vol aspirar a més en una societat igualitària...Suposo que era una mica de falta de coherència amparada en la defensa d´una situació política on “els arbres no et deixen veure la grandesa del bosc” i deixant-me endur pel romanticisme històric de les revolucions populars.
La setmana passada, després de 86 dies de vaga de fam, el dissident cubà Orlando Zapata Tamayo va morir en un penal cubà. Ahir el Granma, periòdic del govern cubà, va parlar per primer cop d´aquesta mort, i amb la seva demagògia habitual, va despotricar contra Zapata, calificant-lo com a lladre habitual o maltractador de gènere. Per un altre costat, la dissidència cubana s´ha espabilat i utilitzant a Zapata com a màrtir de la llibertat, s´ha començat a mobilitzar i a fer veure al món la realitat social de Cuba. No em sembla malament, perquè la dissidència també ha de fer política i aconseguir els seus objectius,però dins de la dissidència cubana estan els que admiro, els que tenen un parell de collons i es manifesten dins de l´illa, i els altres, els que no admiro, els de l´exili, sobretot els de Miami, aquells cridaners apadrinats per Glòria Stefan o Andy García, que critiquen i es manifesten des dels seus sofàs i luxoses cases fruit del “American Dream”.
Per coherència, i em toca la pera, aquí jo he d´estar amb la dissidència cubana, sigui quina sigui. Si jo defenso que algú no pot estar a la presó per recolzar la lluita armada, un altre cosa es practicar-la, evidentment i per coherència he de defensar que ningú estigui a la presó per reclamar la llibertat d´expressió a l´illa caribenya.
A Cuba no hi ha llibertat d´expressió i la gent té por a dir el que pensa perquè en qualsevol racó pot haver-hi un membre dels Comités en Defensa de la Revolució, que pot ser el teu veí, el teu fruiter, el teu germà... i et pot delatar davant les autoritats i l´has cagat, perquè el que pot ser una expressió contrària a Fidel o a la Revolució, ràpidament es pot convertir en un pla per conspirar contra la República de Cuba i et poden caure fins de deu anys de presó. És molt trist que al segle XXI encara s´hagi d´anar amb comte amb el que expresses, amb el que dius perquè si no agrada al que mana, pots acabar part de la teva vida a la presó, però també és trist que una persona que defensa les llibertats com jo, girés l´esquena quan em parlaven de Cuba i de Castro i mirés cap a un altre costat intentant justificar el que ara trobo (ja ho trobava abans però ara ho dic), injustificable.
Així doncs aprofito el meu modest blog per CONDEMNAR LA REPRESSIÓ DEL GOVERN CUBÀ A LA LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ.
No m´extendré més perquè tots sabeu de la situació de Cuba, però si vull acabar aquest exercici de coherència expressant i comentant de manera breu, dues preguntes que em ronden al cap:
- I el poble què diu?. Jo vaig estar a Cuba i em va semblar que el poble està amb la Revolució, però clar, fins a quin punt eren lliures d´expressar-me la seva opinió personal?.
- Que dirien els que van fer la revolució al 58?. Què diria el Che, què diria Camilo Cienfuegos, què diria el Patojo de la situació actual de Cuba?. Quan van preparar la Revolució, quan caminaven per Sierra Maestra, quan van assaltar el “Cuartel de Moncada”, pensaven en un règim dictatorial?. Per què no s´han aplicat els “Acuerdos de Moncada”?. Per què el règim de Castro ha condemant a presó a revolucionaris com el mateix Castro perquè han criticar la manca de democràcia a Cuba i que la revolució no la van fer per perpetuar una dictadura?
La anterior sensació sempre la he tinguda amb la situació política de Cuba i el govern de Castro. Ja ho sabeu i no cal que ens enganyem: em considero una persona de esquerres, de l´esquerra de veritat no de la del PSOE i la possibilitat de que hi hagués un reducte del planeta on s´apliqués una política amb la que estic d´acord, m´agrada, però matitzarem. Personalment no crec en tot el pensament marxista; hi ha parts de la teoria de Marx, com la fase final de la dictadura del proletariat, on es toca amb l´anarquia més bakuniana, que avui en dia no tindrien raó de ser, però és impossible estar al 100% d´acord amb una ideologia política.
Com us deia, que em costa criticar la dictadura cubana: quan em parlaven de la manca de llibertat a Cuba jo deia que a la dictadura de Fulgencio Batista tampoc hi havia llibertat; quan em parlen de les dificultats per sortir de l´illa jo dic que si et donen de manera gratuïta una molt bona educació universitària, no pots anar a lucrar-te a casa dels yankis o a l´Europa capitalista; quan em parlàveu de la situació econòmica a Cuba i que les noietes es prostitueixen per un pot de xampú, jo us deia que allà ningú passa gana per les cartilles de racionament i que qui es prostitueix es perquè vol aspirar a més en una societat igualitària...Suposo que era una mica de falta de coherència amparada en la defensa d´una situació política on “els arbres no et deixen veure la grandesa del bosc” i deixant-me endur pel romanticisme històric de les revolucions populars.
La setmana passada, després de 86 dies de vaga de fam, el dissident cubà Orlando Zapata Tamayo va morir en un penal cubà. Ahir el Granma, periòdic del govern cubà, va parlar per primer cop d´aquesta mort, i amb la seva demagògia habitual, va despotricar contra Zapata, calificant-lo com a lladre habitual o maltractador de gènere. Per un altre costat, la dissidència cubana s´ha espabilat i utilitzant a Zapata com a màrtir de la llibertat, s´ha començat a mobilitzar i a fer veure al món la realitat social de Cuba. No em sembla malament, perquè la dissidència també ha de fer política i aconseguir els seus objectius,però dins de la dissidència cubana estan els que admiro, els que tenen un parell de collons i es manifesten dins de l´illa, i els altres, els que no admiro, els de l´exili, sobretot els de Miami, aquells cridaners apadrinats per Glòria Stefan o Andy García, que critiquen i es manifesten des dels seus sofàs i luxoses cases fruit del “American Dream”.
Per coherència, i em toca la pera, aquí jo he d´estar amb la dissidència cubana, sigui quina sigui. Si jo defenso que algú no pot estar a la presó per recolzar la lluita armada, un altre cosa es practicar-la, evidentment i per coherència he de defensar que ningú estigui a la presó per reclamar la llibertat d´expressió a l´illa caribenya.
A Cuba no hi ha llibertat d´expressió i la gent té por a dir el que pensa perquè en qualsevol racó pot haver-hi un membre dels Comités en Defensa de la Revolució, que pot ser el teu veí, el teu fruiter, el teu germà... i et pot delatar davant les autoritats i l´has cagat, perquè el que pot ser una expressió contrària a Fidel o a la Revolució, ràpidament es pot convertir en un pla per conspirar contra la República de Cuba i et poden caure fins de deu anys de presó. És molt trist que al segle XXI encara s´hagi d´anar amb comte amb el que expresses, amb el que dius perquè si no agrada al que mana, pots acabar part de la teva vida a la presó, però també és trist que una persona que defensa les llibertats com jo, girés l´esquena quan em parlaven de Cuba i de Castro i mirés cap a un altre costat intentant justificar el que ara trobo (ja ho trobava abans però ara ho dic), injustificable.
Així doncs aprofito el meu modest blog per CONDEMNAR LA REPRESSIÓ DEL GOVERN CUBÀ A LA LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ.
No m´extendré més perquè tots sabeu de la situació de Cuba, però si vull acabar aquest exercici de coherència expressant i comentant de manera breu, dues preguntes que em ronden al cap:
- I el poble què diu?. Jo vaig estar a Cuba i em va semblar que el poble està amb la Revolució, però clar, fins a quin punt eren lliures d´expressar-me la seva opinió personal?.
- Que dirien els que van fer la revolució al 58?. Què diria el Che, què diria Camilo Cienfuegos, què diria el Patojo de la situació actual de Cuba?. Quan van preparar la Revolució, quan caminaven per Sierra Maestra, quan van assaltar el “Cuartel de Moncada”, pensaven en un règim dictatorial?. Per què no s´han aplicat els “Acuerdos de Moncada”?. Per què el règim de Castro ha condemant a presó a revolucionaris com el mateix Castro perquè han criticar la manca de democràcia a Cuba i que la revolució no la van fer per perpetuar una dictadura?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)